True spirit (Cat)

He vist una pel·lícula a Netflix.

True Spirit.

Explica l'història de la Jessie Watson, una noia australiana que amb només 16 anys va creuar el món en solitari.

"Podràs fer tot el que vulguis", li deia la mare.

"Et tractaré igual que a tothom. No et tractaré d'una manera diferent. El mar no fa descomptes"; li deia el seu instructor.

"Ets la meva nena, estaràs bé", li deia el pare.

El món es va posar en contra d'ella. Periodistes, polítics, experts. Tots estaven disposats a jutjar-la i criticar-la.

"És massa jove". "Els seus pares són uns irresponsables". "És un mal exemple".

Però els seus éssers estimats, els seus afectes més propers, la van ajudar.

"Saps com va es va acabar?".

La Jessie sí. Ho va aconseguir!

"I saps quanta gent l'esperava quan va arribar?"

80.000 persones!!!

Aquestes històries m'afecten profundament. Em fan pensar.

Aquesta noia tenia un somni. Des que era una nena.

Aquesta aventura era impossible fins que ella la va afrontar i la va superar!

La Jessie va aconseguir acabar l'aventura perquè no sabia que era impossible!!!

No ens aturem. Fem un pas endavant!

Un dia un noi de 18 anys em va dir que desde sempre li agradava la seva amiga.

"Estic buscant el moment adequat per dir-li".

"Amic meu, el moment adequat no existeix. El moment adequat és quan tindràs la força per dir-li".

Noi, aquest és el teu impossible! Fes-ho possible. Fes un pas endavant!

La primera vegada que vaig sortir a córrer no vaig poder fer 700 metres sense parar. Eren els anys en què no podia caminar després de pedalar 25 km. Desde llavors he corregut maratons, creuat mitja Europa amb bicicleta o nedat durant hores.

L'impossible només és als nostres caps.

Però, per què? Per què tots hem de convertir-nos en una cosa definida? Per què tots hem de fer alguna cosa només si algú ja l'ha feta abans?

Si no hagués trencat esquemes, no estaria aquí, al sofà d'una casa a una petita ciutat a 1.000 km de casa meva, escrivint textos en un idioma que no és el meu.

Tot m'ha dut aquí. I sóc aquí perquè no em vaig conformar.

Als 19 anys, me'n vaig anar a l'estranger a l'època en què no hi havia vols barats, ni telèfons mòbils, ni internet (o gairebé).

No en coneixia l'idioma. Confonia "pomeriggio" (tarda) i "pomodoro" (tomàquet). Imagina't la cara de la gent quan entrava en una botiga i deia: "Bon tomàquet a tots!"🤣.

Els meus pares no em van bloquejar.

Els meus amics no em van bloquejar.

Ningú em va bloquejar.

No tindré mai 80.000 persones esperant-me enlloc.

Però sé que les aventures encara no s'han acabat. Al contrari.

No em van bloquejar al seu dia. No em bloquejaré pas ara a mi mateix.

Cadascú té els seus propis objectius. I tots mereixen un gran aplaudiment.

A en Jordi el van convocar per jugar amb l'equip dels més bons. Crec que s'ho mereix de debò (però jo sóc el pare). El dia abans del primer partit estava espantat. No s'hi veia amb cor. Però quan va entrar al camp va afrontar el repte admirablement. Amb coratge. Amb grans atributs. I va ser un dels millors.

L'Anna està treballant en moltes coses.

Per moltes d'elles tots hi hem passat als 16 anys.

Però ella no cedeix ni un centímetre.

La seva força podria moure un tren.

I en Teudis?

Vol aprendre a muntar amb monocicle? Ho aprèn.

Vol deixar-se els cabells llargs? Se'ls deixa.

Vol anar una reunió "política" d'un grup d'estudiants de l'escola? Doncs hi va.

Si té un objectiu, d'una manera o altra, l'assoleix.

I per això té un somriure gegant que encomana a tothom que està amb ell. Inclòs jo.

La Jessie Watson s'ha convertit en algú sobre qui es fan pel·lícules.

Ningú no farà pel·lícules sobre nosaltres, ni escriurà llibres sobre la nostra història.

Però crec que totes les vides es mereixerien ser explicades.

Senyors i senyores, no ens aturem només perquè algú ens digui 'és impossible', 'estàs boig', 'ningú t'obliga a fer-ho' o 'si fos jo, no ho faria'...

Si tens un somni, persegueix-lo! És igual si és petit o gran. És el teu.!!

Fills meus, teniu un somni? Perseguiu-lo! Tindreu tot el meu suport!