Som cecs

Vaig al teatre.

M’agradaria anar-hi sovint perquè m’agrada.

És un regal. És una vetllada especial.

Estic una mica nerviós.

No sé com reaccionarà la meva claustrofòbia.

Fa temps que no ve a saludar-me, que no em busca, que no em molesta.

Però, "casum l'olla", pot arribar en qualsevol moment.

El primer record que en tinc va passar en un campament d’estiu quan tenia 9 o 10 anys.

Érem dins d’una cova. Estàvem en fila en un caminet estret dins la muntanya. Estàvem tots molt junts. Tenia nois davant i darrere, tots aturats. Recordo que vaig haver de tornar enrere espantadíssim, demanant a tothom que em deixés sortir.

Els altres no ho entenien. Jo tampoc.

Amb els anys m’ha passat moltes altres vegades: en una atracció d’una fira, a l’avió, al tren, assegut al cotxe, al metro i en altres llocs.

He après a reconèixer els senyals. Quan arriben, preparo els meus pensaments, el cap i la respiració. Intento posar en pràctica alguns petits trucs per evitar trobar-me malament. Amb els anys he adquirit una tècnica pròpia que sembla funcionar.

Al teatre seria diferent. Hauria viscut alguna cosa nova. No sabia com reaccionaria. Estaria dins d’una foscor completa, absoluta, mai viscuda abans.

La vetllada formava part d’un dels recorreguts a les fosques de l’Istituto dei Ciechi di

Milano.

“Disculpi, soc claustrofòbic. Em pot donar alguna indicació per ajudar-me?”

“No et preocupis. En Nicolò t’ajudarà a entrar. Anirà bé.”

En Nicolò és una de les guies no vidents que ajuden els convidats a acomodar-se.

Els espectadors no veuen res, no saben orientar-se ni situar-se.

Per a ell és la normalitat.

Ell veu més del que nosaltres veiem.

Va ser un àngel. La seva guia em va treure qualsevol preocupació i ho vaig viure tot amb molta serenitat. Va ser una experiència preciosa.

Des de llavor he pensat.

He pensat que nosaltres, els qui hi veiem, creiem que veiem molt bé.

En Nicolò, en canvi, no veia amb els ulls, però sí amb el cor.

Hauríem d’aprendre a veure el món amb uns altres ulls.

No dic que haguem de convertir-nos en no vidents, però que bonic seria poder adquirir la sensibilitat d’en Nicolò?

Sentir (no veure) les profunditats, els materials, els caràcters, els rostres, les emocions.

Ens basem molt en allò que entra pels nostres ulls.

Potser caldria tancar-los de tant en tant.

La vetllada va ser molt bonica.

Es viu tot com si fossis dins la història, sense veure absolutament res.

S’imaginen les escenes, els personatges, els llocs.

Però no es veu res. Res.

Sovint es ridiculitza qui és diferent, perquè som una mica idiotes.

Som només grans ignorants.

Hauríem d’aprendre que en aquella "diferència" hi ha un món per descobrir.

Jo hi veig, però sovint crec que soc cec.

“Nicolò, em pots dir què veus que jo no veig?”

Li ho voldria preguntar, per aprendre, per créixer, per veure millor el que visc.

Li voldria dir per viure millor.