Els nostres pares van créixer en temps històricament complexos.
Van haver de lluitar. I van prou bé.
Es van veure obligats a entendre quines eren les prioritats reals.
La nostra generació, la meva, va créixer amb el boom econòmic dels anys setanta i vuitanta. No hi havia grans problemes.
En general, no vam haver de viure guerres, lluites armades, ni coses per l'estil.
Vam créixer, potser, en un món massa còmode.
Ara tenim més de 40 anys.
Som els “adults de la societat”. Els que d'alguna manera la dirigim .
La meva generació gestiona la política o les empreses. Tots tenim més de 20 anys d'experiència professional.
Hauríem de ser el que els nostres pares van ser per a nosaltres i per a la societat.
En comptes d'això, som un desastre.
Els meus fills juguen a futbol.
Cada cap de setmana veig molts partits.
I us explico l'experiència dels darrers dies.
Dissabte
Torneig de nens d'11 anys. Cap no arribarà a ser un campió.
A les grades hi havia un equips amb uns pares de pares estil "holligans", com els que es veuen a a l'estadi sense samarreta i amb un megàfon a les mans.
Aquests pares es van passar els partits cridant coses indecents als seus fills com 'teniu merda a les cames', 'si heu de jugar així marxem a casa', 'sou incapaços de jugar'.... i un llarg etcètera.
Nosaltres, que som un grup tranquil, vam intentar parlar amb ells per fer-los entrar en raó.
I què van fer?
Van venir cap a nosaltres amb aire amenaçador, cridant i buscant baralla (baralla que òbviament vam evitar).
Diumenge al matí
Partit de adolescents de 14/15 anys.
Grades enormes i pares dels dos equips separats per una gran escala.
Els pares de l'altre equip no paraven de cridar.
En un moment donat una mare de les nostres va cridar de mala manera contra les mares contràries.
Es va produir un gran enrenou amb algunes bufetades entre dos pares.
Una situació molt lletja i incòmoda, afortunadament amb molt pocs pares implicats.
Diumenge a la tarda
Hi havia un torneig infantil al poble.
Uns nois de l'equip dels del 2008 es van oferir a arbitrar el torneig dels 2012.
Jo era a la grada perquè, com cada any, en Teudis també arbitrava.
Després d'una successió de comentaris contra l'abitre de 14 anys vaig aixecar la veu i vaig dir:
'Senyors, prou! No veuen l'edat que té l'àrbitre? Per què no animeu els nens i el deixen en pau a ell?”.
Les mares assentien mentre jo parlava.
Dos pares em van contestar molt malament.
Dilluns a la tarda
Aquell vespre al torneig jugaven nens de 8 anys (8!).
L'entrenador d'un equip visitant no parava de cridar cridava i amenaçar un altre àrbitre de 14 anys.
Quan la situació va ser insostenible, un adult que era al camp va intentar calmar-lo.
No hi va haver manera.
Tampoc hi va haver manera quan els espectadors li van cridar que parés.
I l'entrenador es va calmar?
No. va respondre corrent cap a les grades per anar a pegar a un pare.
Senyors i senyores, potser aquests exemples us semblaran exagerats o anòmals. Però passa sempre i constantment.
Som adults a qui no cal copiar.
Sovint m'avergonyeixo de nosaltres, els adults. Hauríem de ser guies i educadors.
No sé per què som tan irrespectuosos amb tot i amb tothom.
Potser vam créixer en una època massa serena.
I no som capaços de veure les coses boniques.
Espero que els nens no ens mirin. Que no gosin copiar-nos.
Espero que siguin capaços d'escollir les seves pròpies referències.
Espero que arribin a ser millors que molts adults que veig.
I espero que siguin capaços de separar el que és bo del que és dolent.
No sempre és fàcil.
Desitjo que els nostres fills construeixin un món millor que el que nostaltres els estem deixant.
Ho desitjo per ells.
I ho desitjo pel futur del món.
Tu qui vols ser?
Un dels adults del primer vídeo o un dels nens del segon?
