Gwyneth Paltrow.
1998.
Una gran pel·lícula.
Ella era meravellosa.
Els meus amics Josep (S) i jo la vam veure a Venècia aquell mateix any.
Estàvem menjant un entrepà a terra. Ella va baixar d'un taxi guapíssim desde un canal.
Hauria pogut saludar-la. Potser aquell era el meu moment "Sliding Doors" i jo no ho sabia ...
La porta s'obra. O és corredissa.
A la cruïlla cal decidir. Sempre.
Girar a la dreta o a l'esquerra?
Anar a treballar o tornar a casa?
Aconseguiré pujar a aquest tren o hauré de prendre el següent?
Vivim en un període històric difícil.
S'ha de viure una mica a la lleugera.
Tot el que se'ns proposa és sempre molt complexe.
Tots anem molt atabalats. La gent només parla en negatiu. A les persones els hi costa molt sacrificar-se.
Abans la gent estava acostumada a arremangar-se i treballar.
Quan érem nens, treballàvem, ocupàvem el temps, mai ens quedàvem quiets. Creixíem acostumats a tenir petites responsabilitats.
Quan la meva mare tenia 11 anys va anar a viure a l'hotel de poble per treballar i ajudar a la família que era de tot menys rica.
El meu pare va treballar tota la seva vida al banc, entrant com a porter i pujant de nivell gràcies a un gran abnegació.
La meva germana i jo, des dels 14 anys, vam treballar tots els estius a botigues per als turistes.
Tots ho feien. No érem diferents.
Abans es podia dir "pa al pa i vi al vi". Es podien dir les coses a la cara.
Ens convidàvem a prendre cafè.
Fèiem venir la gent a sopar i es parlava durant hores. Sempre hi havia una bona ampolla de vi a la taula.
Abans s'ensenyava als joves a respectar als vells. Es respectava el què deien els adults. Punt.
Recordo un dinar familiar. Li vaig donar una mala resposta a l'abuelo Teudis. Només em van servir tres mirades: el papa, la mama i la iaia. No ho vaig fer mai més.
Avui moltes d'aquestes coses ja no passen.
Ens sentim com si caminéssim en una zona plena de mines.
Guanya el "políticament correcte".
Guanya la "relaciocràcia" en lloc de la meritocràcia.
Avui en dia mai se sap el què es pot o no es pot dir.
Avui en dia amb prou feines es llegeixen més de 10 línies de text. La paraula "paciència" ha desaparegut del vocabulari.
Avui en dia la gent s'enganya a si mateixa per culpa de les xarxes socials i creu que té milers d'amics, però en realitat no s'ha sentit mai tan sola.
Avui, com ahir, les "Sliding Doors" segueixen sent actuals.
Portes corredisses.
S'obren. Es tanquen.
Dins o fora.
Un segon. Un moment. I tot canvia.
Un missatge (equivocat) enviat a una persona (equivocada).
Un treball acceptat o rebutjat. El futur mai serà el mateix.
El coratge de fer una trucada inesperada. I trobar (o no) la persona amb la qual compartir la vida.
Arribar a un lloc en horari. O amb retard.
Una abraçada. O un rebuig.
La paraula correcta en el moment equivocat. O la paraula adequada en el moment adequat.
La vida canvia. Sempre ho fa. Sense pauses.
El nostre demà canvia pel què està passant ara mateix.
"Sliding Doors".
Portes corredisses. O portes normals.
S'obren.
Es tanquen.
Algunes persones pensen que el canvi és sinònim de negativitat.
Que el desconegut és només foscor.
Que triar equival a fracassar.
I n'hi ha que volen obrir la porta perquè entri la llum.
Hi ha persones que trien sempre l'únic plat que no coneixen del menú perquè volen provar nous gustos.
A vegades sembla que les portes corredisses només portin coses negatives.
Però, vols un secret?
Si busques, el positiu sempre hi és.
Sempre està allà. SEMPRE. SEMPRE!
"Sliding Doors".
Portes corredissa.
Com que no tinc una porta corredissa he millorat la porta "normal" de l'autocaravana.
Així quan algú hi entri podrà trobar alguna cosa bonica.
Portes corredisses. O portes normals.
Veniu.
Sóc aquí.
Estic esperant.
I tu? Què estàs esperant?
