L'estadi

Diumenge passat vaig anar a veure un derbi a l’estadi amb els meus fills.

Un vell amic que treballa en un dels clubs em va regalar les entrades per sorpresa.

Feia una eternitat que no anava a un estadi.

Va ser molt bonic. M’agrada fer coses noves amb els meus fills.

Vam arribar aviat i ens vam quedar en un parc menjant els entrepans que havíem preparat a casa. Els preus per allà sempre són una bogeria.

Mentre miràvem uns nois jugant a bàsquet, vaig preguntar:

—Ei, us ve de gust una cervesa?

En vam agafar tres.

Aquesta pregunta em va impressionar perquè vaig veure en mi un pare molt diferent del meu. Ell, si em veia beure una cervesa, em deia:

—Què ets, un borratxo?

Per sort els temps canvien.

A mi m’agrada prendre una cervesa amb ells.

L’Anna i en Teudis ja són adults. En Jordi ho serà ben aviat.

A l’entrada de l’estadi vaig haver de discutir pels seients.

—Perdoneu, aquests quatre seients són els nostres.

—Aquí tothom seu on vol. Separeu-vos i busqueu lloc.

—Ho sento, però venim de lluny i volem gaudir del partit junts. Us demano que us mogueu.

Em van mirar malament, com si hagués fet alguna cosa incorrecta.

Darrere nostre hi havia un pare amb un noi d’uns 12 o 13 anys.

Va cridar les pitjors coses durant tot el partit.

“Merdes”, “fills de...” i moltes altres coses.

L’equip rival tenia un jugador molt baixet (tot i que era molt bo). Li va dir de tot: “nan”, “poni”, “nen”, “nadó”, “ves a plorar amb el teu pare” i moltes altres barbaritats.

Aquell home se sentia el líder de la grada. Li agradava iniciar els càntics i intentar que la resta d’aficionats el seguissin. Se sentia realitzat quan ho aconseguia.

Jo no podia deixar de pensar en aquell noi.

Després d’una jugada polèmica, tota la grada va començar a cantar:

—Ma-teu-los! Ma-teu-los!

I quan dic tota la grada, vull dir tota la grada.

Matar-los? De debò matar-los?

Us adoneu del que esteu dient?

Per què en alguns ambients ens convertim en bèsties?

A la segona part el noi va haver d’anar al lavabo.

El seu pare li va dir:

—Demana permís per passar.

Correcte. Però com pots ensenyar-li a ser educat en una situació si un minut abans, orgullós, l’has fet cridar “mateu-los” després d’una falta?

Quina contradicció tindrà dins del cap aquell noi?

.Hi ha llocs on puc convertir-me en un animal i, a més, el meu pare ho considera positiu, i altres on he de ser un bon nen?

No ho sé.

Només sé que encara queda moltíssima feina per fer.

M’agradaria de tot cor que aquell pare aprengués a animar el seu equip i no només a anar contra l’altre.

M’agradaria que pogués entendre que així seria més bonic.

Potser ell no ho creurà mai, però jo estic convençut que també seria molt més bonic per al seu fill.

Transmetre odi no pot portar mai a un bon destí.

Mai.

Aquell pare va dir al seu fill:

—Sigues educat, demana permís.

Com pot entendre el noi que aquest és el camí correcte si l’exemple que rep li transmet exactament el contrari?

Crec que sovint no som allò que diem.

Estic convençut que som sempre allò que fem.

Dit això.... qui volem ser?