L'Anna em coneix des de fa més de 20 anys.
Sempre m'ha valorat de manera especial. No sé què va veure quan érem tan joves.
Sempre tenia molts detalls per a mi.
Paraules, mirades, atenció.
Ara viu als Estats Units. I segueix mostrant-me el mateix afecte.
Després de la marató de Milà em va escriure:
"Fa 20 anys ni tan sols hauries pensat a fer una cosa semblant 👍👍👍👍👍"
És cert. És molt cert.
Fa 20 anys no se m'hauria acudit fer aquestes coses.
I tampoc fa 35 anys.
Quan tenia 11 o 12 anys vaig fer una carrera de camp a través.
Vaig arribar l'últim. Últiiiiim!
L'últim, ho entens?
No hi havia cap altre nen darrere meu.
Ni un.
Jo era l'últim!
En aquells mateixos anys vaig participar en una carrera a l'escola.
Vaig córrer els 400 mt.
Saps en quina posició vaig arribar?
A cap.
No vaig acabar. Zero. Kaput.
Em vaig retirar.
En aquella època estava una mica "grassonet", jugava a futbol a l'escola (era bo) i al tennis de taula (no tan bo).
Mai no vaig pensar que faria aquestes coses d'adult.
Les premisses eren completament diferents.
Em vaig llicenciar en educació física. Però aquells anys vaig fer molt poc esport.
Vaig treballar viatjant per Itàlia parlant d'esports en conferències amb molta gent. Però després em vaig adonar que era un teòric, un actor, un repetidor de frases boniques. L'esport no el vivia. Potser no vivia a fons ni la vida.
Vaig canviar de feina. I també vaig canviar la meva vida. En realitat, he canviat mil vides.
He fet moltes coses que mai no vaig pensar que faria.
He acabat tres maratons.
He perdut el compte de les mitges maratons.
He participat en 6 o 7 triatlons.
He fet la Volta de la Llombardia amb bicicleta.
He viatjat només amb la meva bicicleta de gravel des de Milà a Barcelona.
He anat amb bicicleta amb els meus amics des de Milà a San Remo (280 km).
He nedat travessant el port de Barcelona.
He fet el Camí de Santiago, la Via Francigena i la Via degli Dei a l'hivern.
He pujat al Refugi Nacamuli (2880 m) en condicions perilloses. I l'he baixat sense les meves sabates per donar-les a un company en dificultats.
Ho he fet gairebé tot.
I tot i això, quan era un nen, vaig arribar l'últim en una carrera amb centenars de nois!
Qui ho havia de dir.
La vida està feta per ser viscuda.
No ens podem rendir.
L?esport és real. I metafòric alhora.
En alguns anys vaig ser molt grassonet. I vaig quedar darrer en algunes competicions.
Durant l'entrenament de futbol, havia de cridar: "Espereu-me, sóc el capità! Tingueu respecte per mi, nois". 🤦
Vaig haver de repetir COU. I no obstant això, em vaig graduar amb honors a la universitat.
He impartit amb èxit cursos basats en coneixements que vaig aprendre per passió.
Parlo quatre idiomes perfectament. I n'entenc un cinquè.
He estat director de centres esportius, empreses d'organització d'esdeveniments, associacions culturals, restaurants, empreses de càtering, oficines internacionals i molt, molt més.
Ah! Vaig fer de professor a l'escola. Però ho feia fatal.
També vaig fer traductor d'espanyol a italià davant de 500 persones. I aquesta ha estat la vegada que ho he fet pitjor en tota la meva vida.
Tinc tres fills. I tenim una relació especial.
A la meva vida he gaudit. I també he patit.
Quan tenia 19 anys, me'n vaig anar a Itàlia gairebé sense parlar l'idioma.
Als 23 anys, ja havia perdut el meu pare i la meva mare. Maleïts cigarrets. Maleïts siguin els tumors.
Durant molts anys vaig construir una vida. I després la vaig reconstruir.
M'he aixecat una vegada i una altra de l'abisme més profund.
Algunes persones em miren perquè diuen que sóc una inspiració positiva per a ells.
I sí, sona absurd, però la meva amiga Anna té tota la raó.
Mai hauria pensat que pogués fer aquestes gestes.
I no. No parlo d'esport.
NO POTS RENDIR-TE.
CAL MARXA DE LA FOSCOR.
CAL OBRIR LES FINESTRES I DEIXAR QUE ENTRI LA LLUM.
LA BELLESA ESTÁ ALLÁ A FORA.
I HI ÉS PER A TOTS. SENSE EXCLUSIÓ.
ENS ESTÀ ESPERANT.
ANEM A BUSCAR-LA.
QUE NINGÚ ENS TREGUI ELS NOSTRES SOMNIS!
