Aquesta ha estat la frase que hem fet servir aquesta setmana amb el meu amic Paolo. "No pain, no gain". "Sense esforç, no hi ha victòria".
Per molts motius estic pensant en això aquests dies. Aquesta frase és imprescindible per a moltes persones. És una frase "motivadora" per la pròpia vida. Per mi també ho és. Tot allò que té valor i que dura molt de temps s'aconsegueix amb l'esforç. Allò que s'aconsegueix sense esforç ens dona una satisfacció molt efímera. En tinc molts exemples. A l'arribada de la Marató de Barcelona 2012 plorava d'emoció, igual que molts dels atletes que van arribar amb mi. Tots teníem al cap els sacrificis realitzats per poder córrer els 42.195 metres. En aquella època havia fet molts sacrificis, corrent a hores inversemblants quan els meus fills petits dormien.
El meu viatge a Santiago de Compostel·la el desembre de 2019 em va deixar records fantàstics.
Va ser meravellós arribar a la plaça de l'Obradoiro pensant en els molts quilòmetres que havia caminat en solitari pels boscos de Galícia pels voltants de Cap d'Any. Podria haver-me quedat a casa o haver anat a alguna festa.
En canvi, vaig preferir caminar amb les meves botes de muntanya.
Sabia que cap festa no m'hauria pogut deixar una empremta tan profunda.
'Teudis, que bé parles italià. Parles millor que els nascuts aquí”.
Els que pregunten no saben que quan vaig arribar el 1997 em vaig passar hores, nits i dies repetint paraules que no sabia dir com: "A-mi-ci-zia", "As-so-cia-zio-ne".
Eren els temps en què jo deia "Buon pomodoro" en lloc de "buon pomeriggio".
Deia "Bon tomàquet" en comptes de "bona tarda" perché confonia dues paraules.
I ara? Parlo i escric perfectament. Però això no és casualitat.
És el resultat del gran sacrifici que vaig fer per aprendre bé la llengua del país que em va acollir.
Les ungles? Quasi no en vaig tenir durant molts anys. Les vaig devorar com si fossin patates fregides. Tinc fotos de mi amb 5 anys mossegant-me les ungles durant l'obra de teatre de final d'any de l'escola.
Ara gairebé no me les menjo. Però vaig patir per no fer-ho. Vaig tenir que superar moments i recaigudes.
Sóc un nerd de l'excel. Els amics i la família em demanen fitxers molt sovint perquè sé fer coses que semblen màgiques. Però no ho són. I no és casualitat.
Si m'haguessin pagat per cada seminari, curs o tutorial que he fet online com a autodidacta, ara mateix seria ric com un actor de Hollywood.
La gent em diu: "com t'ho fas per recordar certes fórmules?"
Estudia durant anys, lluita, equivoca't i apren. I tu també les recordaràs.
Se m'acudeixen moltes altres coses.
En Jordi ha tornat a jugar a futbol després d'una pausa de dos anys.
Juga molt bé. És petit comparat amb els altres, però hi té traça.
Fa servir els dos peus. Dreta i esquerra. Esquerra i dreta.
Però això no és casualitat. És perquè fa anys que practica amb els dos peus quan juga amb el seu germà.
Hi ha posat moltes ganes. Ara s'ho passa millor dels que van fer practicar només amb un peu perquè els era més fàcil.
Ara és millor que els que van decidir no esforçar-s'hi.
En Teudis treu bones notes a l'escola.
Però durant la pandèmia va patir les penes de l'infern per fer les classes desde casa. Es va tornava boig tot el dia davant d'un ordinador. Estava nerviós.
De mica en mica es va anar dotant d'un mètode. Va superar aquella època.
Ara estudia, fa allò que ha de fer.
És un espectacle. Però això no és casualitat.
Ara és així perquè no es va rendir quan molts altres ho van fer.
Va aguantar. I ara els fruits són fantàstics.
I l'Anna? Com els altres dos raigs de sol, ella també és un exemple per a mi.
Lluita. És tenaç, resistent.
Que aixequi el braç els que van haver de lluitar quan tenien 15 anys. Els que no heu aixecat el braç esteu mentint.
I que aixequin el braç els que es van rendir algun cop quan tenien 15 anys. Jo aixeco el braç.
L'Anna no ho fa. No es rendeix. És una tigressa.
És un espectacle cada dia. I amb el temps, ho serà encara més.
Tothom s'envolta de les persones que valora.
Jo no sóc diferent.
Busco gent així.
Admiro la gent que no es rendeix quan troba les primeres dificultats.
"No pain, no gain". "Sense esforç, no hi ha victòria".
He passat per moltes coses. Potser massa.
Però les he superades, he assolit fites i he gaudit.
I vull continuar a fer-ho.
El que s'aturi està perdut.
N'estic ben segur.
La vida ens espera!
