la cinta de córrer (cat)

L’estic fent servir des de fa temps.

No m’agrada. No m’ha agradat mai.

Però em permet fer-hi alguns treballs de qualitat, en un ambient calent i segur ara que ha arribat el gran fred.

Fa anys n’havia tingut un també a casa.

Feia un soroll terrible. M’avorria. M’avorria molt.

Un cop fins i tot vaig caure. M’estava entrenant mentre mirava una pel·lícula. Em vaig distreure i vaig posar un peu a la part fixa de l’estructura. Estava sol a l’habitació. No us podeu imaginar quina caiguda que vaig fer!

A la cinta de córrer hi faig les sèries i també les curses en zona 2.

A la cinta de córrer fins i tot hi vaig córrer una mitja marató.

Córrer et regala molt de temps per pensar.

Aquests dies he fet servir la cinta de córrer com a talaia per observar el món.

Al gimnàs on corro hi ha un gran finestral des d’on veig qui s’entrena a la piscina.

Miro els pares que esperen els fills que fan els cursos de natació.

Analitzo els instructors i la seva manera de gestionar els grups: dolcesa, fermesa, professionalitat, inexperiència… s’hi veu de tot.

M’encanta mirar els amateurs que neden: d’un vull aprendre’n la presa d’aigua i com llisca en la fase de desplaçament; de l’altre no vull aprendre’n la poca impulsió i l'entrada massa a prop del cap. Els miro per aprendre jo.

A l’esquena tinc les persones que s’entrenen amb peses.

Sovint són nois molt joves. Quan jo era jove jugàvem a futbol al carrer. Ara els gimnasos són els nous llocs per socialitzar.

Mentrestant, jo corro. Estic xop com si acabés de sortir de la dutxa.

El món al voltant sembla moure’s a un ritme propi mentre jo sento que volo quan augmento la velocitat.

En realitat, és ficció. Estic completament quiet.

Potser corro molt. Però sempre corro al mateix lloc.

He pensat.

He pensat que molta gent sembla quieta al seu lloc, sembla que no es mogui, sembla inerta. En realitat, si els poguéssim conèixer millor, descobriríem que estan fent “girar el món”.

A l’adolescència, persones com Steve Jobs o Jeff Bezos semblaven uns “perdedors” als ulls de qui els envoltava. Però van canviar el món. I tant!

Trobes una persona en un bar que escriu durant hores, amb una tassa de cafè buida damunt la taula.

Qui sap, potser està escrivint alguna cosa que canviarà la seva vida o la d’algú altre.

Ets al gimnàs.

Hi ha un vellet sense músculs i amb una mica de panxeta.

No fa exercicis increïbles amb les peses ni porta roba de moda.

Qui sap, potser aquell home és campió del món de curses de muntanya, com Marco Olmo.

No podem saber mai què hi ha més enllà de les aparences.

No, no sempre qui es mou molt és qui fa més.

Cadascú té les seves maneres.

Estimo qui construeix.

Estimo qui intenta fer el bé.

Estimo qui no mira només per ell mateix.

Que cadascú ho faci com vulgui.

Que cadascú segueixi el seu propi ritme.