La pregunta (cat)

Ahir vaig tenir l’oportunitat d’explicar algunes de les meves aventures esportives.

No vaig parlar de rendiment, ni de watts, ni de pinyons, ni de minuts per quilòmetre.

Vaig intentar parlar d’emocions i d’oportunitats de creixement.

No sé si me’n vaig sortir. Ho espero amb tot el cor.

Només sé que tant jo com l’entrevistador hi vahaver un momento on teníem els ulls plorosos.

Què va passar? Quina va ser la pregunta?

“En els moments difícils de les teves aventures de llarga distància, què et fa seguir endavant?”

M’ho va preguntar de cop. No havíem acordat res abans. Va ser tot molt bonic perquè va ser natural, perquè va ser espontani.

Recordo què vaig respondre.

Ara que ha passat un dia, tinc més clara la resposta.

M’agrada pensar que no és un “què” el que em fa seguir endavant.

Prefereixo que sigui sempre un “qui”.

Quan vaig anar de Milà a Barcelona tot sol, el “qui” eren els meus pares, que honraria visitant-los al cementiri, i els meus familiars que m’esperaven a la frontera.

Aquell moment amb la meva germana, el meu cunyat i el meu nebot va ser màgic i inoblidable. Feia dos anys que no ens vèiem, maleït Covid.

Em van esperar al cim d’una muntanya durant hores. El telèfon no tenia cobertura, em vaig equivocar de carretera i la pujada era duríssima. Vaig arribar de nit.

Vaig saber que eren allà perquè vaig veure unes llanternes moure’s.

Eren ells. Vaig plorar.

En un triatló olímpic a Sirmione volia retirar-me. En aquella època m’estava separant i la meva forma física era molt dolenta.

El “qui” va ser una jutgessa que em va dir:

“A la meta hi has d’anar igualment per recollir la teva bossa. Ves-hi corrent a poc a poc, però no et retiris.”

Vaig acabar la cursa mentre desmuntaven l’arc d’arribada. Aquell mal resultat va ser un punt clau per afrontar totes les aventures posteriors. Sense saber-ho va ser un del meus èxits més grans.

Amb en Nicolò vam fer la volta a Irlanda en bici i dormint en tenda. Havíem obert una campanya de recaptació per a pacients oncològics.

El “qui” van ser totes les persones que havien fet donacions.

El “qui” van ser totes les persones que van poder rebre la nostra ajuda.

Sóc finisher d’un Ironman. Qui ho hauria dit? Jo, que sóc un patata!

El “qui” va ser el meu pare, amb qui vaig parlar durant tots els entrenaments.

Quan era petit, miràvem junts aquesta cursa tan esbojarrada.

Ell observava els atletes amb admiració. El meu pare ja no hi és des del 2001. Jo tenia el gran desig que, des d’allà dalt, pogués veure’m creuar aquella meta.

Tenia el gran desig que pogués dir:

“El meu fill és un d’ells, el meu fill és un Ironman. Ho has aconseguit. Bravo, fill meu.”

A la vida, el “què” no m’interessa gaire.

A mi, el cor me l’omple el “qui”.

El “què” està al servei del “qui”.

De fet, per ser precisos, el cor me l’omplen les accions que faig tenint clar el “per a qui”.

Fer alguna cosa per algú altre i no per tu mateix ho omple tot de sentit.

Estem preparant un Everesting, però el “què” no és això.

El “qui” són els amics que vindran a fer alguna pujada amb nosaltres o a celebrar la nostra arribada.

El “qui” són l’Eros i en Christian, perquè viurem l’aventura junts.

El “per a qui” són les persones sense llar a qui ajudarem amb la recaptació de fons.

El “què” va i ve.

El “qui” et dona una gran empenta.

El “per a qui” roman per sempre.