La setmana passada va morir un mestre d'una escola bressol de Pavia.
Anava a treballar amb la bicicleta, com feia sovint.
La persona amb qui va tenir l'accident el va fer caure amb un cotxe d'una manera que encara no està clara.
La conductora és una professora gairebé jubilada d'un institut de la ciutat.
Ella, diu, no es va adonar de res. La policia la va detenir a l'escola, on havia anat a treballar després de prendre un cafè a la cafeteria habitual, com feia cada matí.
Ahir va morir una senyora a Piazzale Loreto, a Milà.
Anava amb bicicleta.
El camioner va dir: "No l'he vista".
L'enèsima vida truncada per un: “no l'he vista”.
No parlaré que el món és ple de "bike line" per fomentar l'ús de la bicicleta (a Itàlia poques i mal fetes), d'empreses que valoren els empleats que usen la bici per anar a la feina, del benefici per a la nostra salut, del gran estalvi que podria suposar per a la sanitat pública que la gent adoptés hàbits de vida saludables i de com (i quants) camins virtuosos podrien crear-se per ajudar els qui ho fan.
No. No en parlaré.
Un membre del meu equip ciclista estava en un bar el matí que va morir el professor de Pavia.
Hi havia un grup de clients parlant de l'accident.
¿Sap què va dir una persona després d'assabentar-se que aquell matí havia mort un ciclista?
Va dir (i no faig broma!):
"Bé, millor. Ara hi ha un gilipolles menys!".
Això és pura bogeria!!!!
Qualsevol que llegeixi aquesta frase s'horroritzarà davant del comentari d'aquesta persona menyspreable. I podrà semblar absurd.
Com ja sabràs, he recorregut molts països amb bicicleta: França, Espanya, Alemanya i, per descomptat, Itàlia.
Hi ha moltes coses bones a Itàlia. Però en determinades circumstàncies som grollers, prepotents, agressius, desatents i malhumorats.
Al cotxe som molt perillosos!
PEdalant he rebut insults, m'he jugat la pell, m'he enfrontat a una persona que va frenar al mig de la carretera per baixar, posar-se a dos centímetres de la meva cara i insultar-me. Per calmar-la (i que no em piqués) vaig haver de dir-li 'tens raó, ho sento'.
He vist cotxes que m'avançaven passant molt a prop, gent que avançava als revolts de muntanya per guanyar (?) uns segons al final de la pujada.
Una noia ens va insultar mentre cridàvem perquè estava xocant amb nosaltres en fer marxa enrere.
I mil coses més.
Però em pregunto, per què passa tot això?
Vaig veure uns pares insultant l'àrbitre durant un partit de l'equip Teudissino. Els nois tenen 14 anys. L'àrbitre, a qui insultaven els pares de més de 45 anys, també tenia 14 anys. Havia estat company d'en Teudis a l'escola primària.
Una persona de 45 anys n'insulta una altra de 14 (en el seu primer partit a la vida) per una falta no xiulada.
Però segur que estem bé? D'on ve aquesta frustració i agressivitat?
Som testimonis d'aquest tipus de bogeria cada dia. A tots els àmbits.
Jo, francament, no ho entenc.
I saps quina és l'única solució que podem adoptar a la nostra petita manera?
L'educació!!!!
Si us plau, tornem als temps en què saludàvem pel seu nom a la persona que fa la neteja a l'empresa, al cambrer que ens fa el cafè o al client a qui el preparem.
Quan conduïm, recordem que no estem a Gran Turisme (aquell joc tan famós), sinó que qui és a la carretera, condueixi el vehicle que condueixi, és un pare/fill/germà/amant/oncle/amic/col·lega/veí. No! Ell no és l'enemic!
Eduquem els nostres fills i nosaltres mateixos a mirar la bellesa.
Val més dir "mira quines boniques estan avui les muntanyes" que insultar, nerviosos, el conductor del cotxe del davant que ens fa arribar tard a la feina. La solució per no enfadar-se? Aixeca't 10 minuts abans i, encara que tornis a trobar-te amb aquest cotxe, tindràs temps de contemplar les muntanyes sense posar-te nerviós.
Hi ha una part del món que el converteix en un “món de merda”.
Jo no puc canviar tot el món.
Però puc cercar les coses bones.
El món: puc intentar mirar-ho amb ulls positius perquè sigui preciós.
Tu, què decideixes fer?
Tu, com vols veure-ho?
Tu, quina mena de món vols ajudar a construir?
