Amunt i avall
Amunt i avall.
Fa més d’un any em va venir la idea de fer un Everesting: triar una pujada i recórrer-la amunt i avall, sense parar, tantes vegades com calgui per arribar als 8.848 metres de l’Everest.
Amunt i avall.
No tinc cap dubte: ho faré a Cigognola, la pujada on he preparat moltes de les meves aventures.
Amunt i avall.
«Eros, ho vols fer amb mi?». És un sí. S’hi afegeix un company d’aventures fortíssim.
Després també s’hi afegirà en Christian.
Amunt i avall.
Em preparo amb un entrenador i demano ajuda a un nutricionista. El repte és dur. Molt dur. Molt més del que m’havia imaginat.
Es defineixen la data, la festa i una recollida de fons benèfica per a Amici in Aiuto.
Els entrenaments són duríssims. Físicament i mentalment. Molt durs.
Amunt i avall. Amunt i avall. Amunt i avall.
Jo no soc un escalador. Gens ni mica. Soc una persona que fa discretament algunes coses, però en cap d’elles soc un fora de sèrie. I encara menys en les pujades.
En fi, anem per feina.
En un moment donat, el desnivell augmenta desmesuradament. Comencem a fer més de 4.000 metres de desnivell positiu en una sola sortida, i cada cap de setmana n’afegim 500 més.
I cada prova, per a mi, surt malament.
Una vegada es trenca el canvi i continuo amb una marxa duríssima fins que les cames aguanten. Una altra vegada es trenca el suport del Garmin i cau tot en un barranc. Una altra dia, després de menjar un entrepà, arriben els vòmits i els problemes intestinals.
En fi, sempre hi ha algun entrebanc.
I després arriba el problema més gran: el cap.
«Teudis, què estàs fent? No veus que no pots?»
Durant bona part de les coses que he fet a la vida, la meva arma guanyadora ha estat precisament el cap. I, tot i això, durant la preparació de l’Everesting, el cap em va abandonar.
Hi vaig lluitar. Vaig fer servir totes les tècniques que conec i que sovint explico als altres.
Un dia arribo a fer 6.000 metres de desnivell positiu en una sola sortida, però els acabo sense bones sensacions. I no és un detall: encara me’n faltarien 2.880, unes set hores més sobre la bicicleta. Una eternitat.
Arribo així al dia de l’esdeveniment amb unes sensacions pèssimes. No estic gens segur de poder acabar. I això al cap no li ho has de dir mai: són pensaments que, en lloc d’empènyer-te endavant, t’enfonsen.
Aquell dia està tot a punt. Hi ha l’alcalde, la recollida de fons ha anat molt bé, la festa està organitzada per a 24 hores després de la sortida, hi ha els cartells a la carretera per garantir la seguretat i els amics ciclistes estan preparats per venir per torns i fer-nos companyia.
Som al 22 de maig. Sortim, però jo no acabo. Em retiro abans.
Als 4.000 metres arriben els vòmits i la diarrea, però el cap ja havia petat abans. Ho sé. Només jo soc dins del meu cap. No és propi de mi.
Durante el dia hi afegeixo 1.000 metres més per acompanyar Eros fins al final.
Quan l’esdeveniment acaba i celebrem que l’Eros l’ha completat, moc la bicicleta.
La cadena em toca la cama. Em taco com un principiant, com un nen, deixant una marca perfecta a la cama esquerra.
Em miro.
«Fills meus, feu-me una foto de la cama. Això serà el meu pròxim tatuatge .»
Ara ja tinc molts senyals al cos. Alguns són cicatrius reals, d’altres invisibles. Alguns són tatuatges estètics, d’altres expliquen alguna cosa o m’uneixen a algú.
Aquella cadena es converteix en el senyal "inesborrable" d’un fracàs que, paradoxalment, s’ha convertit en un dels meus èxits més grans.
L’Everesting m’ha ensenyat moltíssim, m’ha regalat molt més que moltes aventures acabades.
Ara en porto el tatuatge, els records i els aprenentatges.
Quan acabi l'everesting, hi afegiré la data.
Res no passa per casualitat.
Ni tan sols la vida, que puja i baixa contínuament.
Sempre s’aprèn.
Exactament com a l’Everesting.
Commenti