L'última vegada

«Ei, Teudis, la pròxima vegada que torni a Itàlia vull venir amb tu a Amici in Aiuto. El que feu és massa bonic. Hi vull ser».

Ell és M.L. Ens vam conèixer fa més de 25 anys. És un dels meus amics més estimats.

Érem joves. Tots dos freqüentàvem Comunione e Liberazione. Ell ja era un Memores Domini. Jo era simplement un jove molt conegut en aquell ambient, a qui li agradava fer moltes coses.

En aquells anys, M.L. vivia a Itàlia. S'hi havia traslladat des de Madrid. És un fisioterapeuta extraordinari. Està especialitzat en un àmbit molt particular, el de la rehabilitació neurològica, i ha aconseguit fer caminar persones que feia tota una vida que anaven en cadira de rodes.

Alguns dirien que fa miracles. Jo també ho penso.

Han passat molts anys.

Ell continua sent un Memores Domini i ha tornat a viure a Madrid.

Jo fa gairebé deu anys que no freqüento aquell món i encara visc aquí.

Pel camí he perdut moltes persones d'aquella etapa de la meva vida. Algunes, fins i tot, voluntàriament.

Però no M.L. Ni tampoc d'altres.

És una persona a qui estimo profundament. És com un germà per a mi.

La nostra és una amistat sòlida, que dura des de fa molts anys.

Cada vegada que torna a Milà, es reserva un vespre per venir a Vidigulfo a veure'm.

«Teudis, el que feu és meravellós. El que he vist aquesta nit m'ha colpit moltíssim. Vosaltres sortiu al carrer i ajudeu tothom. No us importa ni d'on són ni en quina situació es troben. Els busqueu pels carrers per poder donar un cop de mà a tothom tant com sigui possible. No us importa de quin país provenen les persones que viuen al carrer, si estan sòbries, begudes o sota els efectes d'alguna substància. Vosaltres les ajudeu i prou, sense demanar res a canvi. Vosaltres ajudeu i prou. És meravellós».

Ahir al vespre va sortir amb nosaltres a fer el servei.

En parlem tornant cap a casa, també amb els meus fills, que el coneixen perfectament.

Ell els fa preguntes, s'interessa per ells, vol saber coses. I ells estan contents d'explicar-li-les, perquè se senten estimats.

Els pregunto: «Raga, aviseu el Teudissino que ja estem arribant?»

Ell era a casa, lesionat.

«Ja està fet, pa. Així, quan arribem, l'aigua ja bull».

Ens asseiem a sopar. Xerrem de tot i de res. El vi era bo. La grappa, també.

És tard: «Va, és hora d'anar a dormir. M.L. dorm, com sempre, a la meva habitació. Li deixem el bany gran. Podeu portar els raspalls de dents al bany petit?»

«Ja està fet, papa».

En Jordi em mira orgullós. Jo el miro, orgullós de la seva atenció. Ens fem un xoc de mans còmplice i divertit, un d'aquells gestos entre pare i fill que expliquen més coses que moltes paraules.

M.L. em diu que el seu pare està millor. Havia estat a punt de morir, però s'ha recuperat.

«Les meves germanes són fantàstiques. Ens hem organitzat per no deixar-lo sol amb la meva mare, sobretot a la nit».

Després em diu:

«Teudis, saps què em va dir el meu pare?

“Soc vell. No sé quantes oportunitats em quedaran. Vull viure cada cosa com si fos l'última vegada”».

Aquesta frase m'ha colpit, m'ha commogut, m'ha emocionat, m'ha il·luminat, m'ha despertat.

Que meravellós seria si ho féssim tot amb la profunditat amb què viu el pare de M.L.!

Abraçar el marit o la dona, cada vegada, com si fos l'última.

Dir a un fill o a una filla que n'estàs orgullós, com si demà ja no els ho poguessis dir.

Assaborir una copa de vi com si fos l'última.

Dir «t'estimo» com si no tinguéssim cap altra oportunitat de fer-ho.

Gràcies, pare de M.L.

M'agradaria poder viure amb el mateix esperit que tu.

I m'agradaria poder dir a tothom que visqui com tu.

No esperem a ser grans per viure-ho tot amb una profunditat així.

Comencem ara.

Jo començo per aquí, encara que no sigui l'última vegada que ho digui:

«Anna, Teudis i Jordi, us estimo, fills meus. Sou una companyia meravellosa».