Em costa molt que em vegin en banyador, fins i tot quan no em coneix ningú.
Però admeto que nedar és una experiència profunda.
Nedar t’obliga a enfrontar-te a l’aigua freda, que odio.
T’ajuda a aprendre l'art de la "paciència" perquè avances guiant-te només per la línia negra pintada al fons.
Nedar t’ensenya la cura pels detalls. Quan nedes, la tècnica és fonamental. No n’hi ha prou amb moure els braços ràpid si no empenyen bé. No n’hi ha prou amb donar cops de peu forts per ser ràpid. És com a la vida: no n’hi ha prou amb caminar de pressa per arribar lluny.
Només sé nedar crol i mai he après a fer donar la volta com els nedadors.
No sóc cap fenomen, però és un esport que m’agrada.
M’agrada l’olor de clor a la pell.
M’agrada inventar-me competicions fictícies amb les persones que neden als altres carrils.
M’agrada estar-hi molta estona, ser dins l’aigua abans que els altres comencin el seu entrenament, i quedar-m’hi després que hagin acabat.
Nedar em va salvar en el període en què cuidava el meu pare. Era el 2001 i nedava cada dia, de dilluns a diumenge. M’havia convertit en un peix. La piscina s’havia convertit en un lloc de "pausa" d’una realitat complexa i dramàtica.
La setmana passada vaig anar a una piscina a prop de casa.
Un grup de petits jugadors de waterpolo s’estava entrenant. Eren moltíssims.
Tenien tres carrils reservats i feien un gran rebombori a l’aigua.
Quan vaig acabar la meva sessió vaig anar als vestidors.
Eren tots a les dutxes. El més "xulesc" explicava amb orgull que no havia presentat uns treballs. Òbviament, com el vell rondinaire que sóc 👴, vaig haver de dir: "Hauries de presumir d’haver-los entregat tots. No hauries d’estar content de fer les coses malament, no creus?".
Poc després se’n van anar tots. S’havien d’assecar i canviar. L’entrenador no hi era i van començar a descontrolar-se... "pim, pam, pum". Dins d’una cabina, dos nois s’estaven empenyent.
Vaig cridar per aturar-los abans que ho trenquessin tot.
L’entrenador va entrar i va agafar un dels nois, cridant-li de mala manera:
"No et pots canviar fora de la cabina? Saps que quan jo m’entrenava em canviava a les grades cobrint-me només amb una tovallola? Per què has de muntar aquest escàndol? Et sembla normal? Canvia’t fora de la cabina, com sempre ho han fet tots, no? T’he de renyar com sempre?".
El noi mirava a terra, avergonyit.
L’entrenador és un jove exjugador de waterpolo. Sovint el veig fent classes a la piscina.
Quan va sortir, vaig mirar el noi i li vaig preguntar:
"Escolta, tindries ganes d’explicar-me què et bloqueja per canviar-te fora de la cabina? Què et preocupa tant?"
"Perdoni" (em parlava de vostè), "he de portar un corsé a l’esquena."
"Vols dir un aparell ortopèdic? Tens escoliosi?"
Va assentir amb el cap. I va afegir:
"Em fa vergonya que em vegin. Es riurien de mi."
Aquell noi es comportava com un "dur" només per amagar una profunda inseguretat.
A la sortida, vaig parlar amb el jove entrenador. No en sabia res, tot i que els entrena cada setmana.
A vegades n’hi ha prou amb una pregunta.
I tot la resta surt sol.
"Què et passa?", "Com estàs?", "M’estimes?", "Et quedes una estona més amb mi?", "Què t’ha fet feliç?", "Com t’ha anat l’examen?", "Com està aquella persona que estimes?", "Has pensat a posar-te al seu lloc?"
Les preguntes poden ser mil. Un milió.
Pensem-hi. Fem-les. Fem-nos-les.
Descobrirem molt sobre els altres.
Descobrirem molt sobre nosaltres mateixos.
Comments