Respira

Fa uns dies vam anar a veure un partit de futbol amb els meus nois.

Ho fem sovint.

És una cosa que ens agrada.

Animem, parlem de tàctica, comentem quin jugador és més o menys fort.

Cada cap de setmana en veiem uns quants.

Ho feia amb el meu pare.

No pensava que la història es repetiria amb els meus fills.

Falta poc per al final. El partit és intens.

El nostre porter rep un cop de genoll al costat.

Ha estat una acció lletja, feta expressament pel rival.

A ell el coneixem molt bé. És amic nostre.

Li cridem que s’aixequi. Cal accelerar les jugades per buscar l’empat.

El miro, no està bé.

S’ajeu a terra.

Intenta aixecar-se per esperar el final del partit.

Després del triple xiulet, en G. torna a estirar-se a terra.

Li costa respirar.

Els jugador van a dutxar-se.

En G. és ajudat pels companys a sortir del camp.

A la zona dels vestidors comença una semi baralla.

Insults, crits, empentes i més coses.

Però sents una veu forta: «On és el pare d’en G.?».

Ell entra corrent.

El noi no pot respirar.

La gent és immersa en la baralla, perquè sovint en aquesta vida ens fixem en el que no és important i deixem de banda el que realment ho és.

El pare surt a trucar l’ambulància.

A la plaça hi ha el metge de guàrdia. Corro.

Entro: «Hi ha un metge aquí? Un noi no respira al centre esportiu!»

És estranger, m'entén més o menys.

Es mou lent, sense pressa.

Jo apujo el to.

«T’has de moure! Has entès que un noi no respira? Corre! Tanco jo aquest lloc, dona’m les claus! Corre!»

Mentre sortim, veiem en G. portat en braços pel pare i un directiu.

Respira, però amb dificultat, i està molt espantat.

Malauradament ja havíem viscut una situació similar l’any anterior.

Aquella vegada vam pensar que un noi podia morir al camp pel mateix motiu.

En aquell cas es va espantar tant que va entrar en hiperventilació i ja no podia agafar oxigen.

Aquesta vegada estem preparats.

«Tranquil, G. Mira’ns. Només tens un cop que et bloqueja una mica la respiració. Mira’ns i segueix el nostre ritme. No t’agitis perquè no passa res greu.»

Ell és molt valent. Confia.

El pare és extraordinari. Bravo.

Els que som allà fem tot el possible per relaxar-lo i distreure’l.

Canviem fins i tot de tema perquè es distregui, i ell es calma i participa tranquil·lament.

Arriba l’ambulància.

En G. va a l’hospital però al cap de poc serà donat d’alta. Està perfectament.

La respiració… un gest del qual mai ens adonem, sembla obvi.

Però és un regal.

No dic que hi hàgim de pensar sempre.

Dic que hem de reconèixer les coses importants enmig d’aquest món que sovint ens porta a un altre lloc.

Enmig de la baralla, pocs s’interessaven per trucar els serveis d’emergència.

Era més important cridar, empènyer i insultar-se.

Insultar-nos per un partit de futbol no ens farà veure el que és bonic.

La manera com el pare d’en G. va estar amb ell, com sempre fa, val molt més que totes les altres coses.

Aquest món modern és una gran centrifugadora de maleïdes bestieses.

Les coses importants estan quedant massa de costat.

No els ho permetem.

Som nosaltres qui decidim.

Respira.