Jugar a futbol.
Jugar a bàsquet.
Jugar a waterpolo.
Jugar a tennis.
Jugar a pàdel.
Jugar a rugby.
Jugar a voleibol.
Jugar a handbol.
Jugar a hoquei.
Juga a petanca.
I la natació?
Atletisme?
Triatló?
Trekking?
Gimnàstica artística?
Ciclisme?
Has sentit alguna vegada a un amic dir: "Jugaré a natació" ?
Has sentit alguna vegada a un amic dir: "Jugaré a ciclisme" ?
O has sentit a dir: "Surto a entrenar"?
L'esport és bo. Tot l'esport!
Sense excuses. Sense distincions. Sense excepcions.
Educa. Enforteix. Ensenya.
Fa molt bé.
Passa amb totes les passions.
Passa amb tot allò que ens fa sentir bé.
Però, per què “anar a jugar” o “anar a entrenar”?
Els esports d'equip són una cosa. I donen molta satisfacció.
Ho sé. He jugat a futbol tota la vida.
S'aprèn molt amb els esports d'equip. Et fan créixer.
Però també et poden fer “viure de renda” gràcies a les proeses si tens un company "super crack".
Als esports individuals no hi ha excusa.
Ets tu. Amb els teus límits i les teves capacitats.
Has d'arribar al teu objectiu personal.
No et pots amagar.
No hi ha cap company fora de classe que faci un gol o una cistella al darrer segon.
Vols escalar una muntanya? Posa't les botes i camina. No hi ha cap altra manera.
Vols creuar un llac nedant? Ulleres, banyador i braços. Som-hi.
Vols fer molts quilòmetres amb bicicleta? Les teves cames són teves des del principi fins al final. Posa't a pedalar.
Ahir, amb el meu amic Amedeo, vam fer una bona sortida.
També vam pujar al Passo San Marco. És un lloc màgic, a 2.000 metres, que connecta la Valtellina des de Morbegno fins a la Val Brembana i San Pellegrino Terme.
La pujada és de 26 km amb 1700 m de desnivell positiu.
Érem dos. Ens vam fer companyia.
Però cadascú va haver de pedalar, patir i alegrar-se per si mateix. No podíem substituir-nos amb l'altre.
Per descomptat, l'esport (i totes les passions) no t'han d'apartar de la vida. Han d'ajudar-te a entendre-la i a estimar-la encara més.
Però com en totes les circumstàncies, si allò que fas es converteix en una cosa que t'absorbeix completament tot, és un error.
Crec que pot passar el mateix amb l'esport.
Vaig marxar d'alguns grups perquè passava això:
"Anem a prendre una cervesa junts?". "No puc. Tinc una competició d'aquí a dos mesos".
"Quina feina fa el teu amic amb surts amb bici desde fa anys?". "Realment no ho sé. Només sortim amb bici i poru".
"Com t'ha anat la setmana?" "És igual, parlem de coses interessants. ¿Vas muntar el 28/11, el 30/11 o el 34/11?".
Els meus amics i jo no som així.
De vegades parlem en llenguatge friqui, és clar. De vegades cal fer-ho i ens agrada.
Parlem de FTP, watts, metabolisme anaeròbic, materials i alimentació.
Però el millor és que parlem dels fills, de la feina, dels diners, dels projectes o dels desitjos que tenim.
I sovint ens ajudem a obrir els ulls: "Nois, mireu cap amunt'. Mireu quin paisatge tan meravellós que tenim davant".
L'esport per a nosaltres no és l'ojectiu. Només és una eina.
I m'he adonat que si vols que sigui una eina real has de sortir a “entrenar”.
Entrenar no és com jugar.
No cal fer un milió de quilòmetres. O convertir-se en professionals.
A mi no m'importa!
Cal gaudir i divertir-se!
Però hi ha esports (i situacions reals) en què “no es pot jugar al ciclisme” encara que es pot continuar gaudint.
A la vida, si ho penses, és el mateix.
Es produeix la mateixa dinàmica.
No pots jugar a ser pare.
No pots jugar al treballador.
No pots jugar a ésser marit/dona.
No podeu jugar a l'amic.
Jugar és necessar. És important.
Però no et pots amagar. S'ha de fer un pas endavant.
Has de jugar.
Has d'entrenar-te.
Ha de “ser”.
El qui més s'esforça, com a la pujada, és qui gaudeix més, com quan arribes al cim i et commou el paisatge.
Qui pensa en gran, veu en gran.
03 de juny de 2022. Dia Mundial del Ciclisme.
Comentários