Ho sé.
Ja saps que he acabat un Ironman 70.3, o per ser precisos un Triatló Mitjà.
Significa nedar 1900m, pedalar 90km amb bici i córrer una mitja marató.
I per descomptat ho has de fer tot seguit sense posar excuses perquè l'aigua està freda, tens vent a la cara amb la bici o fa una calor insoportabke quan corres.
Cal acabar. I punt.
Ho sé. Has vist les fotos a les xarxes socials i probablement estiguis pensant: "Estic a punt de llegir una autocelebració...". Jo et dic que potser no.
Fa anys havia fet triatlons.
Era el 2017. L'any que més tard em vaig separar.
Vaig competir en duatlons, i triatlons en distància esprint i olímpica.
El meu estat psicofísic era molt dolent.
Recordo una cursa a Sirmione on vaig arribar quan ja estaven desinflant l'arc de l'arribada 😂.
D'una banda, va ser decepcionant.
De l'altra, veient-ho desde la distància, puc dir: "molt bé que no et vares rendir. Vas completar aquests reptes fins i tot en un moment així. Molta gent hauria preferit omplir-se el cos de cervesa i queixes”.
Sempre he mirat amb respecte i admiració els qui feien certes coses.
L'Ironman 70.3 n'era una.
Quan el meu amic Giovanni el va acabar es va convertir en un heroi per a mi.
I aquí estem.
El diumenge 04 de juny jo també em vaig convertir en finisher d'un Ironman 70.3.
Però, saps què?
No em sento un heroi en absolut.
Sento que vaig fer alguna cosa que qualsevol pot fer.
Perquè si jo ho vaig fer, és possible per a tothom.
I saps què més?
Saps qui han estat els herois per a mi?
El del dorsal 193, que competia amb una sola cama.
La primera vegada el vaig veure a la bici. Pedalava amb una pròtesi eganxada directament al pedal.
Després em vaig creuar amb ell moltes vegades durant la part de running. La pròtesi era diferent. Era una d'aquelles amb forma de ganxo. No el vaig veure caminar mai (jo sí que ho feia 🤔 ).
Va ser un exemple per a mi!
I els del dorsal 300 també van ser herois.
Un era cec. L'altre era el guia.
A l'aigua anaven lligats pel canell.
La bicicleta? Era un tàndem.
I la fracció de running? Lligats, com a la natació, amb el guia mostrant el ritme i el camí.
I saps què? Van acabar malgrat que un d'ells patia rampes per la
També va ser un heroi el senyor que va arribar fora de temps.
Va començar els últims 10 km de la cursa sabent que a la classificació tindria un DNF (do not finish). Li hauria estat impossible acabar abans del temps màxim permès.
Creus que es va retirar? No, va acabar la batalla. I la va guanyar.
El meu amic Maurizio Riello també és un heroi.
Fins fa quinze dies mai no havia nedat mai 2.000 metres ni fet servir un neoprè. I fins fa uns mesos ni tan sols tenia una bicicleta de carreres.
Després va posar fil a l'agulla. I ara també és finisher.
I sí, tots dos vàrem plorar d'emoció a la meta.
Els herois són les persones corrents que fan coses extraordinàries.
Potser no guanyen premis, però guanyen contra ells mateixos.
El seu desig és pujar contínuament el llistó.
No es rendeixen i fan possible allò que sembla impossible.
En observar-los, en vaig aprendre molt.
Jo, com sempre, vull continuar pujant el meu llistó una mica més.
Mai no guanyaré res. Ho sé. Però no m'importa.
I saps què desitjo?
Arribar a la caixa dels morts ben rebentat, i dient-me a mi mateix: 'Teudis, amb els fills, amb els teus amics, amb tu mateix i amb la vida, et vas esforçar al màxim. Vas fer tot el que vas poder”.
Sóc un finisher en una cursa que fa anys em semblava impossible.
He après moltes coses.
Vull continuar desitjant coses boniques, encara que costi esforç i sacrifici aconseguir-les.
Tots, tots, tots podem pujar el nostre llistó.
Aquests herois ens han ensenyat que les coses impossibles no existeixen!
