Atlantic Way Ireland
1500 km des del punt més meridional d'Irlanda fins al punt més septentrional
14.300 metres de desnivell
11 dies sobre els pedals i (gairebé) altres cuinant sopars
Ho explicaré en forma de trobades amb noms i cognoms
Nicolò Caserini
Company d´aventures.
Ens motivem mútuament a cercar reptes que siguin bonics per a les cames i per al cor.
Ens ajudem constantment durant els viatges. Ens suportem. Ens complementem.
Durant 13 dies vam estar junts les 24 hores, dormint en tenda de campanya i compartint cada esforç, decisió, dificultat i alegria.
Un viatge així, amb tenda, cuinant nosaltres mateixos i amb un estil profundament salvatge, no és per a tothom.
I, sobretot, no es pot fer amb tothom.
Ja estem pensant en les properes aventures junts.
Gràcies Nico.
La humanitat encara té esperança.
Maurizio Riello
Dilluns 14 d'agost, 6 del matí.
En Maurizio ja és a casa meva.
S'ha despertat a les 4.45 per portar-nos a l'aeroport.
Sense ell tot hauria estat més difícil.
Gràcies Mauri.
La humanitat encara té esperança.
Anna, Teudis i Jordi.
El seu suport és crucial per a mi. Sempre hi són.
Les trucades nocturnes, o les videotrucades que solia fer en directe als llocs amb efecte "wow" eren especials per a mi.
Espero poder transmetre'ls com és de bonic veure el món, i com és de bonic fer-ho amb senzillesa.
El meu pare i la meva mare
Fa anys que no són aquí. Ja fa massa temps.
Però sempre em sorprèn com estan de presents cada dia a la meva vida.
En aquest viatge no ha estat diferent.
Huge
La primera persona que vam conèixer a Irlanda.
És un noi que treballa al departament de ciclisme del Decathlon de Dublín.
Hi vam anar només arribar. Havíem d'aconseguir gas per cuinar i, el més important, buscar caixes per embalar les bicicletes a la tornada.
Aquest noi és un espectacle.
Molt jove, amable i superservicial.
Vam pensar que havia estat una casualitat. Però a Irlanda tota la gent és així!
Els nois que et trobes treballant són molt joves. Dóna gust veure'ls. Somriuen. No es queixen. S'arremanguen i es posen fil a l'agulla.
La humanitat encara té esperança.
Dave l'àngel, i la senyora que ens va allotjar
Segona nit del viatge.
Estem al voltant de les 8 de la tarda. Comença a fer-se fosc.
Toquem el timbre d'una casa al mig del no-res.
Necessitem omplir le ampolles de la bici i trobar aigua per cuinar la pasta abans de muntar la tenda.
"Hola, senyora. Ens pot ajudar?"
"Hola nois! D'on veniu? On aneu? Sabeu que la meva filla també se'n va anar de viatge en bici a Àsia? Per què no acampeu al meu jardí?" (que en realitat era el camp de les vaques).
La senyora ens va portar molta aigua, mantes per a la nit i després de sopar ella i el seu marit ens van oferir Baileys mentre xerràvem de moltes coses.
"Per casualitat té alguna cosa per inflar la roda? Tenim un problema amb una d'elles"
"Jo no, però el veí sí".
Va arribar en Dave. Un àngel que acabava de pintar el castell irlandès del Jeremy Irons. Es va quedar fins a mitjanit arreglant la roda.
"Now is ok. You won't have problems anymore". I així va ser.
La humanitat encara té esperança.
Pagesos
A Irlanda, mentre pedales per les carreteres rurals, a les entrades d'algunes cases trobaràs contenidors on els pagesos deixen els seus productes: mel, melmelada, formatge, sabó...
Un cartell indica el preu. Una caixa recull els diners.
Ningú roba el producte ni els diners.
I funciona!
La humanitat encara té esperança.
Un poble orgullós
Dues setmanes abans de la nostra arribada es van celebrar les finals nacionals de rugbi.
No vam entendre gaire bé la dinàmica, però alguns dels jugadors dels diferents pobles van participar a les finals.
Tots els pobles, totes les cases, tots els racons estaven plens (ho juro!) de celebracions i bons desitjos dirigits a cadascun dels jugadors. Les botigues i les cases tenien fotos i banderes penjades, etc.
Mentre feia aquesta foto, una senyora va voler explicar-m'ho tot.
No tenia fills ni familiars a l'equip.
Simplement estava orgullosa del poble.
Estava molt commoguda per tot.
La humanitat encara té esperança.
Best cocaine in town
Galway.
L'únic cop que vam parar en un càmping no vam poder evitar anar a un pub per escoltar música en directe amb una bona cervesa.
I sí, un paio ens va oferir 'la millor coca de la ciutat' 🤣🤣.
Per descomptat, la vam rebutjar, però el tipus ens va agafar apreci. Ens va convidar a copes moltes vegades, ens va explicar com està d'orgullós del seu poble i com es va alegrar quan Itàlia va guanyar Anglaterra a l'Eurocopa. Els odien.
Ens va dir: 'Pirlo is the best'.
Vam entendre molt poc del que va dir. Però a la seva manera va ser molt acollidor.
Petit restaurant a Downpatrick Head
Petit poble de quatre cases al costat d'un lloc increïble!
Només hi ha un restaurant obert.
Entrem.
Un pagès brut de fems i que dina allà cada dia entra amb nosaltres. Saluda tothom amb confiança.
Arriba ella. Rossa. Jove. Tímida.
Nosaltres estem suats. Cansats. Omplim tots els endolls per carregar els nostres aparells.
Ens serveix amb amabilitat. Ens explica els plats.
Ho devorem tot.
No diu ni fa res d'especial. Però ens agrada de l'amabilitat amb què ens rep.
Però fins a quin punt són amables en aquest país?
La humanitat encara té esperança.
Zac
Després de 1500 km i el cor ple, arribem a Londron Derry. La idea és passar la nit per agafar al matí un tren cap a Dublín. Ens diuen que en un surt immediatament cap a Belfast. L'agafem. fer-ho vol dir asseure'ns còmodament i dormir un parell d'hores.
Al tren trobem en Zac, de setze anys. Va a Belfast a veure els seus pares. Ens fa companyia. Ens explica coses. De vegades no l'entenem i escriu les preguntes al mòbil. Es menja una de les nostres pomes i una mica de pa. Es converteix en un de nosaltres.
En arribar a Belfast ens diu on menjar. Però abans truca als pares per avisar-los que arribarà tard perquè ens està ajudant.
En Zac estudia a l'institut. I a la tarda neteja autobusos a l'estació.
Zac, em trec el barret davant teu. Chapeau!
La humanitat encara té esperança.
Els xinesos
A Belfast ens trobem amb una situació desastrosa. Gent borratxa a terra. Gent consumint drogues. Sembla una ciutat en ruïnes. Les referències polítiques són òbvies a tot arreu.
Acabem sopant en un xinès “take away” que ens acull en un taulell improvisat per a nosaltres.
"D'on sou? On aneu? Qui sou?".
Es fan a la idea que som cicloturistes famosos a Itàlia. Avui encara seguim sense saber per què.
Mengem de tot. Ens ofereixen fruita i te calent.
I no paren de fer-se fotos i selfies amb nosaltres.
Quan marxem, ens saluden fins que la vista els ho permet... Com si saludessin dos famosos! 😅😅😅
Vam visitar llocs turístics, penya-segats famosos. Vam menjar fish & chips i vam beure Guinness.
Vam dormir a la intempèrie, amagats en jardins d'esglésies o parcs urbans, fent bivac a Cork o dormint a una casa en obres, davant de la platja i en altres llocs.
Ens va impactar el color verd, els fiords, les vaques i ovelles, les extensions de terra travessades en extrema solitud, les cases i jardins super cuidats, les platges absurdament belles, l'idioma incomprensible (tot i que tots dos parlem anglès), la pluja, el vent i els paisatges increïbles.
Irlanda és un lloc especial.
Els irlandesos són especials.
Cal ser molt dur per aguantar tanta pluja cada dia.
Cal ser gent plena d'humanitat per ser tots (dic tots) tan amables, acollidors i servicials.
La humanitat encara té esperança.
