Cerca
  • El Pincha Uvas

Casualitat?

Hi ha dies que podeu triar vosaltres el camí. Vaig cap a l’esquerra o cap a la dreta?

Altres vegades la que escull el camí és la vida.

De vegades ho fas tu. De vegades ho fa ella.

La màgia és trobar la combinació adequada entre les dues.


Però, existeix la casualitat, l’atzar, la sort?


Hi he estat pensant molt durant aquest temps.


Estic en el meu tercer dia de viatge en bicicleta des de Vidigulfo fins a Barcelona. Ja he pedalat uns 400 km, he pujat a Sestriere i Monginevro i torno a Briançon després de pujar al mític Galibier. Em trobo davant d’una pujada d’uns 500 metres i estic cansat. Bufo una mica.

Quan començo la pujada sento una mà a l’esquena. És un ciclista local que m’empeny i que en francès em diu:


"Je sais, c'est dur, très dur. D'où viens-tu? Où vas-tu?".


Contesto, en francès.

M'empenta fins al final de la pujada.

Quan em giro per saludar-lo ja no hi és. Se n’ha anat.

Mai no sabré quina cara tenia.


No volia fer aquella pujada. I un desconegut em va empènyer.

Casualitat?


Al final del dia arribo al B&B. Tots els restaurants estan tancats. La senyora de la casa m’ofereix un sopar molt minso.

Em llevo amb moltíssima gana. Esmorzo a una Boulangerie. L’alcalde d’aquell poble, meravellat pel meu viatje, em posa al Facebook oficial del seu municipi.

Reprenc a pedalar però es nota la manca de sopar. Pedalo amb dificultat. Em falta energia.

Passo per l’espectacular canyon de les Gorge de la Méouge.

Sé bé que al km 60 m’espera una pujada de 7 km al 6%.

Decideixo agafar forces i descansar sota un arbre.

Reprenc la ruta, preocupat per la pujada.

En aquell moment em passa per davant un ciclista que em diu una cosa que no entenc.


"Désolé, mais je n'ai pas compris. Can you speak in english?".

"Yes, of course".


És el Vincent.

En el moment de molt cansanci, apareix aquest home, amb qui parlo dues hores i faig la pujada sense adonar-me’n. Acabo dinant a casa seva.


Estava cansat i amb gana i la pujada em va preocupava.

Va aparèixer en Vincent.

Casualitat?


A partir del segon dia sempre trobo el vent en contra, constant, sense que pari mai.

Hi ha vegades que pedalo a 17 km / hora a causa del vent.

M'ho prenc tot amb un somriure i esperit d’aventura. La motivació sempre és alta.


Però saps què passa el dia que ja veig els Pirineus i m’imagino la vetllada a Catalunya amb el meu nebot, germana i cunyat?

El vent es gira a favor. Em sembla que volo.


No és extrany que el vent es giri a favor meu quan ja veig "a casa" després de 5 dies di tenir-lo en contra?

Casualitat?




Ara som el 24 de juliol.

Catedral Gran Fondo Stelvio. 280 km per 3500 d’altitud.

Una cursa dura. Primera edició.


En un moment donat, no recordo si abans o després de Bormio, em trobo amb un ciclista. Més endavant descobriré que es diu Giacomo, ve de Gènova i corre la cursa de relleus amb altres dos amics.

Escolto dir que vols retirar-se.

Li dic alguna cosa, que no recordo absolutament. I continuo el meu camí.

Quan em falten 12 km al capdamunt del coll de Stelvio en Giacomo m'atrapa, es posa davant meu i em marca camí i ritme. Ell també està mort de cansanci pero m'ajuda.


"Giacomo, tira endavant. Estic mort i m'hauré de parar mil vegades".

"Mira, tu no ho saps, però si no fos per tu m'hauria retirat. Abans m'has motivat. Si encara sóc aquí és gràcies a tu. Arribarem junts al final".


En Giacomo es para cada cop que ho necessito.

Des del seu cotxe que els acompanya m'ofereix sals minerals i una coca-cola.

Arribem morts, però junts. Ens abraçem commoguts.


Quan estava ben cansat va aparèixer en Giacomo.

Casualitat?


- Jo vaig dir alguna cosa a en Giacomo i ell va acabar la carrera.


- Vaig trobar a un home a 9,5 km del Passe dello Stelvio al qual vaig dir:

"T'he sentit dir al cotxe que feies una troç més i et retiraves. Escolta, a partir d'ara aquí no es retira ningú . Pedala 500 metres. Para't. Descansa i torna a començar. Hem fet 259 km i 3000 metres d'altitud. Només en falten 9 fins al final. Si et retires ara et penediràs per sempre".

El trobo a l'arribada. Em saluda enèrgicament:

"Gràcies, ha estat una experiència gairebé zen. Si t'hagués trobat m'hauria retirat. Moltes gràcies".


- Jo vaig ajudar uns nois suïssos que anaven a Barcelona amb bici i havien punxat. No sabien com arreglar la roda. M'ho varen agraïr.



He ajudat en altres ocasions.

Sovint sense adonar-me’n tal i com diu sempre l’Anna.


Jo ho sé.

Tots hem fet moltes pujades, hem lluitat i ens hem queixat de com és dura la vida.

I ho tornarem a fer.


Però, obrim els ulls.

Obrim el cor.

Descobrirem que hem conegut molts Vincent o Giacomo, gent que ens han donat una empenta o dies amb vent a favor.

I descobrirem que a vegades nostaltres també hem estat una bona ajuda per altres.


Donem. Oferim.

Fem-ho sempre.

Obrim els ulls.

Obrim el cor.

No estem sols.


Res no passa per casualitat.




12 visualizzazioni0 commenti

EL

PINCHA UVAS