El "món" em deia que tenia enveja de mi.
Els meus amics deien que volien tenir un pare carismàtic, encantador i sociable com tu.
Les senyores de l'edifici et deien "el guapo ". Ho vaig descobrir quan feia un any que ja no estaves amb nosaltres.
Quan entraves en un lloc, tota l'atenció es focalitzava en tu.
Si hi havia nens sempre anaven on estaves tu.
Éres un imán.
Tenies "don de gentes".
No et cuidaves massa. Ho has d'admetre.
Estaves gras, menjaves malament i dormies fatal.
Fumaves. Fumaves sempre.
Éres orgullós.
Demostrar els sentiments era un signe de debilitat.
Emocionar-se era un signe de debilitat.
Equivocar-se era un signe de debilitat.
Demanar ajuda era un signe de debilitat.
Sempre vas ser un líder.
Arreu et demanaven que fóssis el cap, que guiessis.
T'estimaven o t'odiaven. No es podia estar al mig.
Jo també et vaig estimar i odiar.
No calia dir a ningú que érem pare i fill.
Ens assemblàvem molt en tot: fisonomia, moviments, manera de parlar o tipus de bromes.
Érem iguals.
Em vas dir: "Si et poses arrecades dormiràs fora de casa". Me'n vaig posar dues.
Em vas dir: "si et fas un tatuatge dormiràs fora de casa". Ara en porto molts, però per sort vaig començar a fer-me'ls quan ja dormia fora de casa.
Em vas dir: "si et tenyeixes el cabell dormiràs fora de casa". Me'l vaig tenyir de color blau a topos, pero quan et vaig veure plorar me'l vaig rapar desseguida per borrar el color.
I tot i axò, no em vas deixar dormir cap nit fora de casa.
No vaig saber mai si durant un temps no ens vam entendre perquè teníem el mateix caràcter o perquè érem completament diferents.
T'agradaven els esports. Però no en practicaves cap.
Els caps de setmana miràvem handball, fútbol sala, transworld sport, basket o qualsevol altre esport que s'emetia als canals espanyols o catalans.
Després anàvem al meu partit de futbol i a veure el d'altres amics.
La teva ànima era la d'un esportista.
L'any 2001 vaig fer la travesía del port de Barcelona nedant. Hauries volgut ser-hi. Em vas dir que hauries volgut venir per fer-me una sorpresa. Però no vas poder. Ja estaves massa malalt.
Jo he viscut molt des de llavors.
Crec que estaries orgullós de com he crescut.
Em veuries adult.
Podríes veure amb mi els partits dels teus néts Teudis y Jordi. O podries xerrar durant hores amb la teva néta Anna. T'encantarien tots tres.
Ara ja estaries jubilat. I passaries llargues temporades a Itàlia.
Estaries content de poder fer-me companyia tant a la vida com en les meves aventures esportives. Series el meu primer seguidor. I em diries que estic boig, tal i fan tots els meus amics.
Recordo com et fascinaven els atletes que feien esports de molta resistència.
Recordo l'admiració que tenies pels que feien "l'ironman", que en aquella època era una cosa quasi desconeguda.
Em pregunto què pensaries ara si em veiessis fent aquest tipus d'experiències.
Estimat pare,
moltes vegades no et vaig entendre.
Moltes vegades no em vas entendre.
En una carta que encara conservo i que llegeixo sovint em vas escriure que envejaves moltes coses de mi.
Jo també envejava moltes coses de tu.
Ens estimàvem amb bogeria.
Tot dos ho sabíem.
Ens hauríem merescut poder fer-ho durant molt més temps.
Ens hauríem merescut poder estimar-nos siguent adults els dos.
La mama es va morir quan jo tenia 21 anys.
Tú quan en tenia 23.
El proper 8 de novembre es compliran exactament 20 anys.
No he deixat mai de trobar-te a faltar.
T'he somniat almenys un cop per setmana des del 2001.
