top of page
Cerca
  • El Pincha Uvas

1 de 10 (cat)

Fa temps, els nois tenien dos pantalons. Un de llarg per a l'hivern. Un de curt per a l'estiu.

Abans, els joves aprenien dels grans i sabien que havien d'ensenyar coses als més petits. Cadascú tenia la seva responsabilitat educativa i tothom s'ajudava mútuament.

Tots jugaven junts a caniques al parc.

Es tornava a casa bruts, suats i amb els genolls pelats.

Tornàvem a casa sabent que la mare ens renyaria. I mentre ho feia, ens netejava la sang i ens bufava les ferides per evitar la picor de l'aigua oxigenada.

Es gaudia tenint poques coses. Es vivia tenint poques coses.

Els pares es barallaven. Però davant dels nens transmetien missatges comuns.

La mare feia de mare. El pare feia de pare. I els avis feien d'avis. Es creixia amb els rols clars. Es creixia amb certes certeses.

Jo, afortunadament, de petit era un que ho tenia tot. Vaig tenir sort. Però un nen d'avui dia que té allò que jo tenia es considera quasi un nen pobre.

La meva àvia, com a regal de Nadal, em donava una Fanta a l'hora de dinar, aquella amb l'ampolla de vidre estriada.


Ara, en canvi, si vas a un restaurant hi ha famílies senceres amb els ulls posats a la pantalla del mòbil. Ningú no es mira entre si. Tothom intenta ser el més popular i el més “cool” d'internet.

Hi ha nens que creixen veient el pare i la mare barallar-se tot el temps.

Conec nens que sempre estan ocupats, cada minut, cada segon. Els pares els volen “aparcats” perquè s'han de dedicar a una altra cosa.

Si vas al parc sents moltes mares dir: 'no corris, no suïs, no saltis, vés amb compte, no et facis mal... no respiris'.

La majoria dels adolescents ho tenen tot. Però la majoria també té tot allò que no necessita.

Hi ha adolescents que fan esport. Hi ha pares a les grades. Però els seus pare gairebé no hi són mai. Tenen altres coses a fer.


Abans no teníem res. Però vam creixíem bé.

Ara ho tenim tot. Però estem malament.

Tornem a les arrels. Hem de recuperar la senzillesa.


Una enquesta realitzada a 2.500 estudiants ha revelat que 1 de cada 10 vol morir.

És a dir, 1 de cada 10 adolescents no vol estar en aquest món.

1 de cada 10 no creu que el que veu (o que té) valgui la pena.

1 de cada 10 no desitja tenir un futur.


Casum l'olla!

Podem parar d'enviar missatges negatius?

Podem deixar de viure "com a negatius"?


Els nens creixen fent, i en molts casos sentint, allò que veuen en els adults.


"No corris, no saltis, no suïs, no t'embrutis.

No acabis com jo.

No t'enamoris. Només serveix per patir.

Vés-te'n a l'estranger. Aquí no hi ha futur.

No tindrás pensió. Hauràs de treballar per sempre”.


Com volem que els joves vulguin viure si l'únic que els transmetem és “la fi del món”?


Jo he tingut una vida força complexa.

I no obstant, segueixo aquí, amb arrugues, cicatrius i barba blanca, dient-li a tothom que el món és fantàstic.

Que tot és possible.

Que la vida és meravellosa.

Que les coses boniques porten coses boniques.

Que les coses bones construeixen coses bones.


I sobretot, sobretot, que la part positiva SEMPRE hi és, en tota circumstància, en tota situació, en tota adversitat.

Només ho has de voler. Només ho has de buscar.


Hem de ser positius.

I transmetre-ho a les futures generacions.

A mi, aquest 1 de cada 10 no em fa dormir bé.


Em sento personalment responsable.

Els adults tenim una tasca educativa gegantina.

Siguem adults.

Posem-nos a treballar de valent, i començant ben d'hora, ben d'hora.





13 visualizzazioni

EL
PINCHA UVAS

bottom of page