Les muntanyes són una cosa meravellosa.
Jo ja no puc suportar el trànsit, el soroll, estar enmig de les grans ciutats.
Quan em toca anar a Milà, em sento com els avis de poble, aquells que no saben on comprar el bitllet del metro, que l’insereixen del revés a la màquina o que, si pugen al tramvia sense validar-lo, se senten com si estiguessin robant al banc central.
Jo, quan vaig cap a la feina, sempre miro les muntanyes.
Em saluden des de lluny.
En els dies clars veig la "Grignetta" i la "Grigna", sobre Lecco.
Jo les miro, els retorno el salut i penso que tinc ganes de tornar-hi.
No sóc un gran muntanyenc.
Els meus pares, de joves, anaven a la muntanya. Els agradava.
Quan era petit m’hi havien portat alguna vegada, però després, no sé per què, van deixar de fer-ho.
Si no m'estimeu, poseu-me en un lloc ple de gent que s’empeny i corre amb presses per anar no se sap on.
Si m'estimeu, regaleu-me una cabana a la muntanya, al lloc més remot que pugui existir. Us dic ja que jo hi estaré bé.
Hi portaré el meu equipament esportiu i les meves eines de fuster.
Hi portaré poques olles i algun llibre.
Hi portaré un ordinador per escriure, o paper i bolígraf.
I jo seré feliç.
Fa poc vam anar a Piani dei Resinelli, a 1.700 metres.
Aquell lloc, fa quatre anys, va ser la nostra primera destinació amb l’autocaravana. Aquella primera vegada em va costar maniobrar per la carretera estreta. Ara hi vam arribar amb molta facilitat.
El primer dia, després de despertar-nos i esmorzar a l’autocaravana, vam fer el camí de les Foppe fins al refugi Rosalba. Un clàssic. Senzill però mai avorrit.
Vam tornar tots quatre després d’haver caminat, xerrat i vist un munt de paisatges fantàstics.
"Nosaltres quatre junts estem bé."
"Ei, us ha agradat avui? Bonic, oi? Demà m’agradaria pujar a la Grignetta, qui vol venir?"
"Jo, papa".
Els grans no en tenien ganes. Es van quedar descansant.
En Jordi, sí.
Vam sortir aviat. Vam menjar en silenci per no despertar els altres.
A fora feia fred.
Vam caminar tres hores per arribar a la "Grignetta" i gaudir del refugi Ferrario.
Tothom s’aturava a parlar amb en Jordi. Tothom li feia compliments.
Allà dalt, a 2.000 metres i després de tot aquell camí difícil, nois de la seva edat se’n veuen pocs.
Ell va ser realment un espectacle.
Gaudia del camí.
Gaudia de les converses.
Gaudia de les pauses.
Gaudia dels paisatges impressionants.
Va afrontar l’esforç.
No sé si encara estava "emocionat" pel Cap d’Any passat en tenda vora el riu Ticino.
Però crec que la natura li ha entrat dins del cor.
Una llavor de bellesa s’ha col·locat en algun lloc especial.
"Jordi, ara que som a dalt, t’hauries penedit de tornar enrere quan al principi estaves tan cansat?"
"Papa, jo no hauria tornat."
Ell havia d’arribar al cim.
Bravo, Jordi.
Estic feliç que hi haguem arribat junts.
Comments