Dijous a les 12:38 vaig rebre aquest missatge directament des de Madrid.
Potser sí. 😊
Si us plau, deixa'm dir que odio el Reial Madrid.
Jo estimo el Barcelona des del fons del meu cor.
Jo segueixo l'equip, adoro la ciutat, la llengua i la cultura.
Ho estimo tot.
Per mi, el Reial Madrid ha de perdre sempre. Fins i tot quan s'entrenen.
Jo intento sempre descobrir llocs on pugui aprendre aquests aspectes:
- el respecte del que és diferent de mi;
- la recerca constant de la bellesa.
El Mariano és madrileny i malgrat aquesta gran limitació seva 😂 és un dels meus millors amics.
Fa anys que ens prenem el pèl pel futbol, la política, els idiomes, la cultura i la religió.
Ens estimem molt.
L'amistat consisteix a omplir-se d'un altre per caminar amb un cor més ple.
El Mariano és això per a mi.
Per això dijous que ve el recolliré a Linate i dormirà a casa meva.
I què té a veure això amb el Reial Madrid?
En Jordi va fer les miniolimpíades a l'escola.
Jo hi era. Mai em perdo aquest tipus d'esdeveniments dels meus tres raigs de sol.
El Jordi és un tipus esportiu.
Va participar a diverses carreres.
Durant la cursa de velocitat (60 mt), quan va veure que no guanyaria, gairebé es va aturar.
"Però, per què t'atures?"
"Papo, ja havia perdut!"
"No importa, sempre cal lluitar fins al final, mai no ens hem de rendir".
Va quedar tercer a la final. Però va acabar enfadat.
Després va fer la cursa de resistència (400m).
"Jordi, comença a poc a poc. No vagis ràpid al principi perquè és una carrera molt llarga. Jo a l'escola em vaig retirar".
A la darrera recta tenia 3 o 4 nois davant seu i corria lent. Jo estava en aquella zona del camp. "Jordi vaaaaaaaaaaaa, has de donar-ho toooot!"
Quan va sentir la meva veu, va córrer i va adelantar (crec) quatre nanos.
Va acabar molt lluny del podi. Però estava content. Ho havia donat tot.
Va ser genial. Després de la seva primera carrera va aprendre la lliçó.
I la satisfacció que va tenir al final va ser fantàstica.
Com el Jordi a la cursa de 400 metres, el Reial Madrid ens ensenya que mai ens hem de rendir.
Ahir a la nit hi va haver gent que va abandonar l'estadi abans d'hora i se'n va penedir completament. No hi creien.
Ahir a la nit mig món esperava que el Reial perdés. I alhora, mig món sabia que el resultat podia canviar. Tots saben que ells mai no es rendeixen.
El que s'aturi està perdut.
Qui perd l'esperança està perdut.
Qui pensi que no ho aconseguirà està perdut.
Però també ho estan els que "senten que han aconseguit l'objectiu".
I els que pensen que el resultat està assegurat i que no cal lluitar per mantenir-lo.
M'encanta en Pep Guardiola, l'entrenador del City.
Els meus fills saben que faria qualsevol bogeria per ell.
Però ahir el món va rebre una bona lliçó: el Reial Madrid ens va ensenyar que qui creu en ell mateix té recompensa.
Cal donar-ho tot fins al final.
Ho faràs?
Estaràs tan content com el Jordi a la cursa de 400 metres.
No ho faràs?
Estaràs trist com la gent que ahir va abandonar l'estadi abans que s'acabés el partit.
La vida se'ns dóna perquè en puguem gaudir.
I no és possible fer-ho plenament si no som homes en acció.
Cal donar-ho tot en allò que es fa. Sigui el que sigui.
El que juga a mitges, perd.
Qui viu a mitges, només sobreviu.
Qui viu en plenitud és una persona de veritat.
Això no pot passar si vivim a mitges.
Sento molt dir això, ho juro.
Ho sento profundament.
Però hem de viure amb la mateixa intensitat amb què el Reial Madrid va creure en si mateix.
Hem d'aprendre.
Hem de continuar.
Viure com a persones de veritat. Això és el que hem de fer.
Si no tot seria un avorriment.
