La meva mare.
Som a principis dels '90. Jo tenia 14 anys.
Havia arribat dos anys abans a la ciutat. Era la quarta on em tocava viure.
Cada cop que ascendien al meu pare, la família ho havia de reconstruir tot en un altre lloc.
Va ser allà, a Figueres, on els meus pares es van separar.
Per salvar-se, per reconstruir-se de nou, la meva mare se'n va anar a viure amb la seva germana a 100 km de mi.
Per desgràcia, mai ho va aconseguir. Tenia el cor massa trencat.
El cel la va cridar uns set anys més tard.
Maleït tumor.
La meva mare es deia Anna, com la meva filla.
La vaig perdre massa aviat.
Culpa de la separació, de la distància i del càncer.
Encara tinc a dins el buit que va deixar.
La meva mare em va ensenyar moltes coses.
La meva mare era senzillesa, humilitat.
La meva mare era bona.
La meva mare, com les dones abans, netejava el terra de la casa de genolls o cuidava una a una les fulles del nostre ficus.
La meva mare cuidava les seves flors, i menjava els aliments del seu hort.
La meva mare va intentar reconstruir-se sent cambrera. Com quan tenia 11 anys i vivia i treballava a un hotel de Sant Hilari. Eren altres temps. Es començava a treballar de seguida.
La meva mare em va ensenyar a tenir respecte pels treballadors, pels que s'esforcen i pels que se sacrifiquen.
La meva mare em va ensenyar l'importància de les coses senzilles.
La meva mare em va ensenyar moltes coses.
La Maria Antònia és la meva tieta. La germana del meu pare.
Ara està jubilada.
Per mi, era la tieta que feia coses diferents. Era la tieta "guai".
Ella em va ajudar en molts trams de la meva vida.
Fins i tot avui, que sóc un home adult, em posa a ratlla quan ho considera necessari.
L'escolto. Penso en allò que em diu. I normalment té raó.
Em redreço. I segueixo el meu camí.
Desitjo que tothom tingui una tieta Maria Antònia a la seva vida.
L'Esther és la meva germana.
Però no li agrada que la nomenin gaire. Així que no escriuré res d'ella.
Però és aquí al meu costat.
La Stefi és la meva germana. Tot i que no tinguem la mateixa sang.
Ens donem suport mútuament. Ens cuidem. Ens ajudem. Ens recolzem.
No sempre ens ho hem d'explicar tot. No cal.
Entre germans és així.
L'Emma és algú molt especial per a mi.
I jo ho sóc per a ella.
Ens coneixem desde sempre.
Vivim a 1000 km de distància.
Però les nostres energies sempre estan connectades.
L'Antònia (la meva iaia) i la Marisa (la besàvia materna dels meus fills) eren dones d'una altra època.
Eren completament diferents l'una de l'altra. Però caram, quines dones. Quines dones!
Van educar generacions senceres amb intel·ligència, duresa i afecte.
L'Anna és la meva filla. Té 17 anys.
Ha lluitat com un lleó.
És forta com el marbre de Carrara.
És sensibilitat, tendresa, responsabilitat, seguretat, presència, somriure.
Mirar-la m'ha convertit en una persona millor.
La meva vida és plena de dones molt importants.
Els homes només podem estar agraïts que les dones existeixin.
Sempre van un pas davant nostre. Sense elles estaríem perduts.
No escoltis els mascles alfa que creuen que no necessiten res ni ningú. Diuen "gilipollades".
(A Itàlia un noi acaba de matar la seva ex-xicota. La violència de gènere és el "tema del moment")
Però com t'atreveixes a tocar-li un cabell a una dona?
Significaria fer-li mal a la teva mare, la teva filla, la teva tieta, la teva àvia o la teva millor amiga.
Què podem fer per canviar el món?
Educar!!! Educar! Educar!!!
No hi ha cap altre camí.
Eduquem a la bellesa, a respectar. Eduquem a treballar molt.
Omplim d'afecte el cor dels nois. No de coses!
Omplim de criteri el cap dels nois . No de “desig de poder”!
Fem que ele temps que passe junts sigui de qualitat.
Aprenem a estimar.
Els homes que fan mal solen tenir un gran buit emocional. Quan són rebutjats, se senten perduts. I perden l'ús de raó.
Ajudem-los a créixer amb el cor ple de coses boniques.
Eduquem els nois perquè defensin el que és just, i ajudem-los a tornar al bon camí quan s'equivoquin.
Les dones NO es toquen. Punt.
"Ni un cabell...."
------------------
Ah, i una certesa sobre les penes no faria cap mal.... En alguns casos, cal tancar la porta de la cel·la i llençar la clau. Punt.
