No sabíem si anar-hi o no.
Teníem tres dies de vacances i la previsió del temps era desastrosa.
El primer dia decidim quedar-nos a casa per evitar el temporal. Però al final el dia és preciós.
El segon dia ens tornem a quedar a casa. I el dia segueix sent preciós.
El tercer dia ja no aguantem més. fa massa temps que no fem servir l'autocaravana.
Tots la trobem a faltar. Decidim marxar.
I aquí comença sempre una part divertida on parlem sobre on anar:
"Anem a la zona de Lecco i fem un recorregut per Sormano?".
"Anem a Varese i visitem el Sacro Monte o el Campo dei Fiori?".
"NO! Quedem-nos a la zona de Pavia. Així quan tornem el dilluns podrem anar directament a sopar a casa d'uns amics".
Decidit. Tots hi estem d'acord.
Diumenge a la tarda anem tots a veure el torneig d'en Jordi (va fer un golàs!) i després marxem.
Direcció?
Pas del Brallo, zona limítrofa entre Lombardía i Emilia Romagna.
És genial quan es reprenen certs hàbits.
Ja fa temps que estem super superorganitzats amb l'autocaravana: uns posen el menjar a la nevera, altres recuperen unes mantes, altres posen aigua al dipòsit, etc. etc.
A darrera hora de la tarda arribem al Pas del Brallo (800 m sobre el nivell del mar). Sopem, llegim una mica i ens adormim sense dificultat. Els llits de l'autocaravana ja són molt familiars.
Dilluns al matí ens despertem amb el cant dels ocells. És un espectacle.
"Nois, marxem?".
Direcció? El cim del Lesima.
És una excursió difícil. La més difícil que hem fet!
Caminem molta estona sobre una carretera asfaltada. Xerrem molt. Riem.
A partir d'un cert punt pugem. I pugem. I pugem encara més.
L'asfalt es converteix en terra.
La terra es converteix en herba.
L'herba es converteix en neu.
Al cim hi ha un radar de la força aèria i una gran creu.
Es veuen a prop. Però no ho estan.
"Papi, estic una mica cansat/ada. Em sento una mica marejat/ada. Beuré una mica".
"Vols que tornem? No estem obligats a pujar fins al cim".
"No et preocupis. Ho aconseguirem. No em rendiré".
"Nois, sou un espectacle. Camineu darrere meu. Aniré a poc a poc. Pujarem amb un ritme constant. La pujada és molt forta. La constància ens portarà fins al cim".
No ens rendim. No es rendeixen. Són realment durs.
Pugem fins al punt més alt de tota la província de Pavia.
Mont Lesima. 1722 mt.
La llegenda explica que el nom de Lesima es remunta a l'època d'Aníbal: quan el general cartaginès, acampat amb els seus homes a la vall de Trebbia, va pujar al cim de la muntanya (el mateix lloc on ens trobem), va patir una ferida a la mà i per això es va anomenar "lesa manu", d'aquí "Lesima".Estem damunt d'un troç d'història.
Davant nostre veiem la regió de la Ligúria (en un dia clar també es pot veure el mar), i després, en el sentit de les agulles del rellotge, Piemonte, Lombardía i Emilia Romagna. Des d'aquí veiem 4 regions.
És un dia ennuvolat i fa fred a dalt del cim. El dia abans hi havia nevat!
Però el paisatge és realment majestuós.
Mengem ràpidament. No ens hem de refredar.
Mentre caminen de retorn veiem tres cérvols fantàstics .
Xerrem. I xerrem encara més.
En Jordi és una cabreta.
En Teudis sempre fa broma.
I l'Anna segueix els meus passos.
"Nois, hem perdut el camí mentre seguíem els cérvols, però veig la carretera dels cotxes. Baixem pel bosc?".
És increïblement xulo.
Rellisquem sobre les fulles. Ens agafem a les branques dels arbres.
Jo patinoi caic. Faig una mitja tombarella a l'aire. Rialles i burles a dojo.
Berenem amb plàtans i xocolata.
I de mica en mica tornem fins a l'autocaravana.
Hem caminat 23 km i hem fet 1069 metres de desnivell.
Hi va hagut xerrades, bellesa i cansanci.
Els records romandran inesborrables per sempre.
Al vespre els tres raigs de sol diuen:
"Papo, demà anirem a l'escola i els altres ens explicaran la seva tarda al Duomo o als centres comercials. Nosaltres, en canvi, sempre podem explicar experiències que ells ni tan sols poden imaginar".
És bonic poder ser un instrument que permeti als nens enriquir-se i créixer amb la passió per les coses boniques i senzilles.
És agradable poder-ne aprendre d'ells. Em deixen mirar el món a través dels seus ulls.
Sempre és agradable descobrir que plegats som un equip especial.
El “vell boomer” i els tres raigs de sol, junts, som una meravella.
