Les paraules màgiques

Tenia un dia lliure.

“Dormo? M'entreno? Endreço el traster? Pinto la taula del balcó?”

Ok, he triat. Res de tot això.

Agafo la bici gravel, hi carrego la tenda, l’aïllant i el sac de dormir i me’n vaig a dormir al riu.

Feia temps que ho volia fer.

Qui em coneix no s’ho creu, però no havia dormit mai en tenda sol. Mai.

He fet grans viatges en bici. Dormint en tenda, només dos: de Biarritz a Milà travessant els Pirineus i la Wild Atlantic Way a Irlanda.

Però la tenda no era meva. Era del meu soci Nicolò. Hi dormíem junts.

Al desembre me’n vaig comprar una.

Vaig demanar consell a l’Ilenia, en Pietro i altres cicloviatgers que conec.

Vaig estudiar molt.

Gairebé m’he convertit en un expert en tendes.

I en vaig triar una, de preu bàsic, que representava un molt bon compromís per als meus viatges.

És de fabricació asiàtica, no cal fixar-la a terra, i té un color verd que es camufla bé quan la muntes en llocs prohibits o amagats.

Divendres al matí, amb calma, vaig començar a pedalar direcció Bereguardo.

Volia endinsar-me pels camins de terra del Parc del Ticino.

Vaig descobrir llocs meravellosos. Semblava un conte de fades.

Vaig trobar rierols, ponts de fusta, boscos, terra i grava.

Vaig trobar un silenci meravellós. Hi havia solitud.

I després de pedalar molt, a Vigevano, concretament a Buccella, em vaig aturar en un meandre del riu que havia triat per internet.

Vaig obrir la bossa sota el seient, vaig agafar el banyador, un llibre, les ulleres (casum...) i l’aigua.

Havia arribat el moment de descansar. M’hi quedaria fins l’endemà.

Què vaig fer com a primera cosa? Òbviament, vaig adormir-me durant mitja hora. Necessitava recuperar forces.

Després em vaig banyar, vaig llegir un llibre, vaig escoltar música catalana, i vaig sopar.

Sí, vaig dormir allà.

No, no vaig dormir bé.

Em rondava el pensament que poguessin venir els forestals a multar-me.

No feia res dolent. Però no es pot dormir en aquella zona.

En despertar-me, ho vaig tornar a carregar tot a la bici.

I vaig buscar un lloc per esmorzar.

En un moment donat va entrar una mare.

Portava el mòbil a la mà. Escrivia constantment.

Amb ella hi havia la seva filla. Devia tenir uns 6 anys.

"Mama, vull el pastís. Mama, vull el suc. Mama, vull el croissant."

"Vull, vull, vull, vull." Ho devia repetir almenys quatre vegades seguides.

Jo als meus fills sempre els deia: "No es diu vull. L’herba "vull" no creix ni al jardí del rei." (a Itàlia és una frase que es diu als nens petits per ensenyar a dir voldria o em vindria de gust)

Ja no es diu això als nens?

La mare, sense deixar d’escriure, li va demabar a la nena:

"Demana un cafè per mi."

"Un cafè per la mama!" va dir a la cambrera recolzant-se al taulell.

Punt.

Vaig pensar: "Digue-l'hi mare, va, demana-li que afegeixi el si us plau."

Res. Silenci.

Les paraules màgiques: "perdó, si us plau, gràcies".

En aquell bar, les vaig trobar a faltar molt.

Les paraules màgiques són senzilles.

I tanmateix, són poderoses.

Fan que el món sigui més humà, més bonic.

"Perdó, si us plau, gràcies".

Sempre s’aprèn.

Fins i tot en el moment en què recuperes forces després d’haver omplert el cor de coses boniques.

Com sempre, ha estat una bona ruta en bici.