7:53 a.m.
Estic al tren.
No em passa gairebé mai.
Avui he d'anar a Milà per feina.
Què faig al tren?
Llegir? M'estic fent vell. No tinc les meves ulleres.
Escoltar música? Ho estic fent. Poso "Ultimo" als meus auriculars. M'agrada.
Escriure? Em relaxa. M'hi ajuda. Em fa pensar.
Obro l'ordinador. Al meu voltant hi ha molta gent.
Alguns passatgers miren el que escric.
Baixo la brillantor de la pantalla perquè els costi més fer-ho. Al capdavall, estic escrivint sobre ells.
Ja ningú llegeix llibres al tren. Per desgràcia, gairebé ningú no parla.
Tots estan mirant els seus telèfons mòbils. Són robots.
Un jove està estudiant. Potser té la selectivitat.
Algú baixa a la primera estació. Una noia aprofita els seients buits per seure al costat del seu xicot. L'amor salva i salvarà tothom.
Jo escric. I penso.
Em ve al cap la meva professora de l'institut.
Fa dos dies em va escriure un correu electrònic.
Ella m'ensenyava castellà a l'institut.
Quan entrava a classe, m'acollonia.
Recordes aquelles persones que si et miren t'intimiden? Ella encara era pitjor.
No necessitava aixecar la veu, cridar, amenaçar. Només necessitava una mirada. I tu callaves immediatament.
Un dia em va dir: "Teudis, si jo fos la teva mare et donaria una bufetada".
Han passat 30 anys des d'aquell comentari.
Ho recordo com si hagués passat ahir.
Tenia raó.
En aquells anys estava fet pols. Qui no ho va estar d'adolescent?
Em sentia lleig i fora de lloc.
Els meus pares s'havien separat.
A la noia que m'agradava, òbviament, n'hi agradaven d'altres.
No m'agradava estudiar.
Tenia molts amics, però vivia experiències que no eren comprensibles per a ells.
El 1994 no hi havia gaires fills de pares separats.
L'única cosa que em salvava era el futbol.
La profe encara té el record d'un noi "difícil, afectuós i rebel". Semblen adjectius oposats.
Però és veritat. Jo era així.
Tenia un bon cor. Però no el sabia trobar.
Ella va veure alguna cosa especial en mi.
I no sé com, i encara menys per què, em va transmetre el seu apreci sincer.
Ella va veure en mi allò que no veia ni jo.
Després de gairebé 30 anys encara es recorda de mi.
I també s'en recordava el 2011 quan li vaig escriure una carta.
A Figueres, ella vivia en una zona reservada als militars. El seu marit ho era.
L'hi vaig enviar allà desitjant que algú li donés.
Li vaig escriure que havia estat important per a mi.
Li vaig dir que havia estat la primera persona en creure en mi.
En resum, quan ja era adult (i pare), li vaig voler donar les gràcies.
Que bonica que és la vida.
Estem acostumats a explicar-nos les coses dolentes.
En canvi, és bo explicar també les coses bones.
Vaig pensar que li hauria agradat.
El 2011 em va respondre. Va ser bonic.
I 11 anys després m'ha escrit sense que jo m'ho esperés.
No sé quina edat deu tenir ara.
Deu ser una iaiona molt simpàtica.
Que bonica que és la vida.
El cor de persones és especial.
Els que en tenen són capaços de millorar la vida dels altres.
Probablement el meu cor també va tocar el seu.
Per què?
Perquè ahir, a linkedin, em va arribar una sol·licitud d'una (mega) directiva espanyola que no conec.
La vaig acceptar.
I poc després vaig rebre aquest missatge.
Quants milers d'alumnes deu haver tingut aquesta professora en els seus 45 anys de carrera?
Però d'entre tots, va parlar a la seva filla d'aquell noi "difícil, afectuós i rebel".
Li va parlar de mi.
No sabem qui ens ajudarà als nostres camins.
Però coneixerem persones que seran importants.
Ens canviaran.
Ens ompliran d´amor.
Ens entendran més que nosaltres mateixos.
La profe va ser important per a mi.
Qui ho ha estat al teu camí?
Que bonica que és la vida.
Tot em diu que val la pena.
