Fa anys que penso que és important buscar les coses positives.
Cal alimentar el cervell i el cor.
I tenim el poder de decidir com fer-ho.
A l'agost vam pedalar durant molts dies.
Podíem triar diferents maneres d'afrontar el cansament.
"Avui encara ens falten 100 km. Caram, el dia no s'acaba mai".
O bé:
"Avui només ens falten 100 km. Quines coses precioses hem vist! Qui sap el que ens espera. Quines ganes de descobrir-ho!".
La mateixa situació. Però viscuda de diferents maneres.
Un pensament ens hauria pogut destruir lentament.
L'altre ens va fer gaudir i passar-ho bé.
Per què no intentem tenir el mateix mètode a la vida?
Al llarg dels anys he viscut exemples com aquests.
"Teudis, véns a córrer amb nosaltres? T'aviso sortim a les 7 del matí. Així torno quan la meva dona encara està adormida i no m'estressa".
A meitat de la cursa el meu amic rep la trucada telefònica. Respon mentre correm, respirant fort pel cansament.
"Amor, on vols que estigui? Corrent amb els altres. T'ho vaig dir. 'Ok'. Molt bé. Sí".
El meu amic canvia de cara i humor. Ja no somriu. Després d'uns minuts diu: "Bé nois, accelero. Aneu massa a poc a poc. Ens veiem a la propera".
I se'n va.
Un temps després em va dir que no volia que es produís cap enrenou amb la dona i que per això se'n va anar. Quina llàstima.
L'amor hauria de ser un motor per a tots dos i no pas una mortificació mútua.
En una altra ocasió, un altre amic meu va tornar una mica abans d'un entrament amb bicicleta perquè volia desitjar un bon dia a la seva dona abans que agafés el tren per anar a la feina. Ell és realment bo, una persona que està atenta als detalls i a l'afecte.
Ho fa amb el cor. No perquè “ho hagi de fer”.
La truca per preguntar si ja se n'ha anat. Ella no respon.
Després, a fora de casa, ella surt precipitadament a les 7.52 i més o menys passa això.
Ella: "Per què em truques si saps que vaig tard? I tu, arribes una mica tard, eh? ''
Ell: "Porto aquí des de les 7.48... vaig dir que tornava a les 7.50".
Ella: "M'has trucat a les 7.51, amb un minut de retard!"
Com hauria estat diferent si hagués passat això?
Ella: "Hey!! Que bé veure't abans d'anar a treballar. Gran sorpresa! Com ha anat l'entrenament amb els teus amics? Vinga, ens veiem aquesta nit!"
No vull ser fals.
La vida no és sempre de color, feta de somriures i flors. Ho sé molt bé.
La meva no ho ha estat.
La Sra. Foscor fa anys que intenta apagar-me.
La Sra. Tempesta fa anys que intenta asfixiar-me.
La Sra. Devastació porta tota la vida intentant acabar fotre'm.
Però fins ara no han tingut èxit.
El Sr. Sol se les empesca per lluitar i estar present.
La Sra. Calma sempre ha estat un gran refugi.
La Sra. Creativitat sempre està activa i construint coses plenes de color.
Però, per què no gaudir de les coses boniques? Per què utilitzar la teoria de la mortificació?
He tingut veïns que es van passar anys cridant als fills.
"Calla, per, no facis això!!!" en lloc de dir "vine, juguem junts".
Si un nen plora, creus que cridant obeirà? Sigues creatiu. Involucra'l. Estima'l. Dedica-li el teu temps.
Creus que és més enriquidor el vell camí de '¡ho fas perquè sóc el teu pare!!!' o el d'explicar del per què val la pena fer-ho d'una manera i no d'una altra?
Un camí crea distància, por, submissió. L'altre crea relació, riquesa, amor.
Ens passen coses dolentes?
Per suposat.
Però, com volem enfrontar-nos-hi?
Estem junts perquè la vida tingui un bon gust.
Parelles, matrimonis, amics, familiars. No importa quina sigui la relació.
Estar plegats ha de fer que la vida tingui un sabor dolç. No amarg.
Treballem als petits detalls.
Estimem.
Quina opció volem seguir? El temps per triar sempre hi és.
OPCIÓ A: Foscor, Tempesta, Devastació.
OPCIÓ B: Sol, Calma, Creativitat.
Jo ja he triat.
Ara et toca a tu.
Busquem la bellesa.
