Ironman (cat)

3.8 km a nuoto-180 km in bici-42.195 mt

Quan era petit mirava les curses Ironman amb el meu pare.

Ell mirava els atletes amb admiració.

Volia ser un d’ells. Per mi. I per ell.

M’he entrenat molt.

De tant en tant, a la foscor, quan era sol enmig del no-res, aixecava el dit al cel i cridava: "Això és per tu, papa. Aquest esforç és per fer-te sentir orgullós!".

No sé on és ara.

Només sé que si ha mirat avall, haurà vist el seu fill superar aquella meta, amb el braç aixecat, somrient i gaudint.

"Pare, no hi ets des del 2001. Aquesta nova "teudissada" ha estat per tu."

L’Ironman ha estat l’aventura esportiva més intensa i emocionant que mai hagi fet.

Ho és perquè és duríssima, i posa a prova cos i ment.

Però ho és també perquè et fa viatjar a llocs inesperats.

De tant en tant tinc crisis de pànic a l’aigua.

Em passa fins i tot a la piscina.

He hagut d’aprendre a reconèixer els senyals.

He après a gestionar-los, a controlar-me, a trobar els camins per no caure en el parany. Em passa també amb la claustrofòbia.

Podia decidir no fer la cursa. Hauria tingut una excusa perfecta. No ho vaig fer.

He acabat una fantàstica part de natació.

He plorat a la sortida mentre en Daddo (speaker) em saludava pel micròfon.

He plorat per l’emoció, no per la crisi.

He sortit de l’aigua gaudint dels 3,8 km.

Zero crisis. Molta joia.

He pedalat divertint-me com un boig.

He gaudit de tots els 180 km.

La bici és un mitjà duríssim i meravellós.

L’estimo.

He corregut. No, he caminat. I molt. No me n’avergonyeixo.

Calia arribar al final. Caminar no és cap deshonor. Jo ho sé. Qui ha fet aquestes curses ho sap. Els últims 20 km he caminat tan ràpid com he pogut, gairebé corria.

Al començament de l’última volta he entès que ho aconseguiria.

He plorat durant gairebé 10 km.

L’emoció era meravellosa. Incontenible.

L’Ironman, per a mi, no és rendiment.

L’Ironman és superació, és descobriment, és amistat, són rostres.

L’Ironman és un viatge d’humanitat.

Teudis, m’has fet emocionar.

He plorat amb la teva arribada, tot i que era a casa.

T’he seguit tot el dia.

En l’abraçada amb els teus fills hi havia tota la vida, tota!.

Tinc la pell de gallina.

Ets gran.

...

Jo no havia rebut mai tants missatges a la meva vida. Gràcies a tots.

No mereixo tot aquest afecte. No, jo no em porto a casa el resultat esportiu.

M’emporto amics, familiars, voluntaris, emocions, sentiments i valors.

M’emporto els rostres de l’Eros, en Fez i en Giovanni, que van venir a Cervia per sorpresa per acompanyar-me tot el dia. Sóc en un bar escrivint.

M’emociono pensant en ells.

M’emporto la Katia al cor, que ha treballat molt per curar-me de la fascitis.

Recordaré l’abraçada de la Stefi abans de sortir.

Era plena de l’amor d’algú que sap que estàs a punt de fer una cosa gran.

M’emociono pensant en els pares de l’equip d’en Teudis.

A la meva arribada a la primera cursa després de l’Ironman va començar un aplaudiment de tots els presents a la graderia per honorar la meva bogeria.

Gràcies nois.

M’emporto el coratge d’en Maurizio, també Ironman, que va ajornar la seva cursa al 2025 per culpa d’una meva lesió. Volia que visquéssim junts aquesta experiència.

Encara ploro pensant en com m’han acompanyat els meus fills des que (fa anys) vaig dir que volia fer un Ironman.

Han viscut els entrenaments, l’esforç. M’han vist tornar a casa destrossat, han corregut amb mi o m’han seguit amb bici. Han viscut el camí.

Ningú no regala res. Les coses boniques s’han de conquerir.

Ploro pensant en els seus crits des de les tanques o en els seus plors quan em van veure córrer amb una samarreta amb els seus noms estampats.

Em ve la pell de gallina quan recordo coses que m’han dit durant i després de la cursa.

Estan orgullosos del pare.

L’arribada és el punt culminant de tot.

És tan bonica perquè explica un camí increïble.

He tocat la campana. Ho fan tots els que acaben el seu primer Ironman.

L’he somiat des del primer dia. He cridat fort. He abraçat l’Eros. Era gairebé més feliç que jo.

I més enllà hi havia en Fez i en Giò, radiants.

No mereixo tot això.

I després l’abraçada amb els fills.

Les seves cares eren plenes de llàgrimes.

Somreien, cridaven, gaudien.

És cert, en aquella abraçada hi havia tota la vida.

Ho recordarem per sempre.

Faltaven els últims metres.

Hi havia en Daddo al micròfon.

"Teudis, ho has aconseguit!! You’re an Ironman!"

....papa, ho he aconseguit. Per mi. Per tothom.

Ho he aconseguit per tu.

T’ho vaig cridar fort al km150 mentre pedalava. Em vas sentir?