Infants, adolescents i pares. Tots disfressats.
Han comprat caretes, roba i maquillatge.
Les botigues, els carrers i les escoles es decoren amb teranyines, sang falsa i carbasses.
Gairebé tothom se sent "obligat a participar a la festa".
A hores d'ara, quasi ningú no recorda els temps en què la gent feia la castanyada.
S'anava al bosc equipats amb sabatilles, cistelles i guants de jardineria.
Es caminava entre les fulles.
Adults i nens. Junts.
I després es menjava junts a algun lloc.
Era bonic.
A Catalunya s'aprenia a fer els els panellets a l'escola, amb la mare o l'àvia.
La castanyada era un moment de comunitat, tradició, història.
Ara, per desgràcia, hem estat engolits per tot allò que és global.
No importa si és a Colorado, Pietra Gavina o Calaf. Tothom fa el mateix.
Podeu anar al centre de Barcelona, Milà, Berlín o Londres. Tot és igual.
A mi m'agradava la castanyada. Tot i que no m'agraden gaire les castanyes.
M'agrada la tradició. Sóc un nostàlgic.
Ara gairebé tots se n'han oblidat.
Quan els meus fills eren petits, jo també era un dels pares que acompanyaven els nens.
Entenc que cal evolucionar amb el que passa. I que els temps canvien.
Entenc que no es pot fer viure els nens excloent-los del món.
El món. Sé que canvia.
I els nens. Cal fer que creixin aprenent a ser-hi.
Cal buscar la bellesa.
Cal saber defensar-se.
Cal defensar i ajudar els que no ho poden fer sols.
En jordi va celebrar Halloween amb dos amics.
Van passejar tot sols per un poble.
Cadascú tenia una disfressa diferent.
Trucaven als timbres per demanar caramels.
Pels nens de nou anys ha de ser molt divertit. Et sents gran.
En un moment donat va passar això:
Van trucar a una casa i van fer la pregunta habitual.
"Truco o trato?".
Un home maleducat va obrir la porta. Estava enfadat.
"Truco o tracte? Ara te'l donaré jo el truc!"
I va tancar la porta. Colpejant amb força.
En Jordi, 9 anys, es va treure la careta de "scream" i va tornar a tocar el timbre:
"Perdoni senyor, però hi ha formes i maneres de respondre a tres nens de 9 anys que estan celebrant Halloween. Adéu".Genial Jordi! Genial.
Amb educació, però cal defensar-se.
En Jordi es va defensar.
I Teudis?
Els amics no es posaven d'acord.
Qui volia fer una cosa. Qui en volia fer una altra.
en Teudis va actuar com si fos adhesiu.
Ell és cola. Enganxa el grup.
És un líder que atrau. Als altres els hi agrada estar amb ell.
Sis o set preadolescents van sopar junts.
Després van dormir a casa d'un d'ells. O millor dit, no van dormir 😁.
Sense ell, això no hauria passat.
Va tornar super content de com va anar tot.
Jordi es va defensar.
Teudis va construir.
I Anna?
L'Anna va viure.
Va sortir amb un bon grup.
Es va maquillar "per fer por".
Es va divertir.
Va ser l'adolescent que és, és a dir, un espectacle.
I després, què més?
Fa uns dies, al tren hi havia una noia que es va trobar malament.
Qui la va ajudar? L'Anna.
Què va fer? Immediatament va avisar el revisor perquè comencés a trucar a l'ambulància, i mentrestant feia preguntes a la noia per mantenir-la desperta.
El revisor va entrar en pànic:
"Disculpi, per què no pregunta des dels megàfons del tren si hi ha un metge a bord?"
"Vaja, bona idea. No hi havia pensat. Ben fet noia".En Jordi es va defensar.
En Teudis va construir.
L'Anna va ajudar.
Em diuen que a tercer de primària hi ha pares que encara posen el berenar a la motxilla del seu fill 🙄.
Pares que porten la borsa de futbol del seu fill per estalviar-li el cansament 😮.
Mares que a cinquè fan els deures dels seus fills, el diumenge a la nit, per evitar que els hi posin una mala nota 🤨.
Endavant fills meus
No perdeu aquest desig d'independència, de ser vosaltres mateixos, d'espavilar-vos.
Continueu així.
Cadascú amb les pròpies característiques.
Però seguiu així!
Sou una delícia!
I ja ho sabeu. Estic aquí per al que calgui.
