top of page
Cerca
  • Immagine del redattoreEl Pincha Uvas

Escric, penso, creo

Escric.

De vegades passa amb molta freqüència.

Sovint hi ha errors als textos que els amics o els fills em corregeixen.

Escric, sense pensar, quan les paraules surten sense parar.

Hi ha èpoques on escriuria tres articles al dia.

Hi ha èpoques on les lletres i els teclats no són una prioritat.


Penso.

Sovint. Potser massa sovint.

I ho faig desde que tenia més o menys 14 anys.

Fer-ho és part de mi. No puc triar-ho.

En alguns moments pensava massa i atabalava a tothom. De vegades fins i tot m'atabalava a mi mateix.

Me'n vaig adonar tard.

Però val més tard que mai.


Creo.

Sempre. Sense parar.

El meu cervell no s'apaga mai (i des de fa uns anys, el meu cos tampoc).

Imagina, dissenya, inventa, innova.

Involucra, recopila, explota.


Fes-me fer coses monòtones, burocràtiques, rutinàries, i em sentiré infeliç.

Fes-me crear alguna cosa, amb el cap, amb les mans o amb el cos, i em faràs feliç.

 

Escric. Penso. Creo.

No sempre ho faig en el mateix ordre.

Però són tres coses que he fet tota la vida.


A l'institut van organitzar diverses activitats per recaptar fons per pagar-nos el viatge de final de curs.

Qui creus que estava en el grup que gestionava la loteria o la desfilada de moda al teatre de Figueres?

Qui creus que tenia el micròfon a la mà a la discoteca en una festa organitzada per recaptar fons?


A la universitat, el meu amic Sergio es va quedar paralític després de tirar-se de cap al mar mentre estava amb uns amics. Al cap d'un any, els seu pares van haver de reformar la casa per adaptar-la a la seva nova condició de jove discapacitat no autosuficient.

Qui creus que va organitzar una recaptació de fons a la universitat i va anar al sud d'Itàlia en persona (juntament amb Paolo Corvino) per donar els diners als pares?


Fa uns anys em vaig adonar que escric desde sempre.

És una cosa de la que no n'era conscient.


Tinc una llibreta a casa.

És tan vella com els meus records.

És tan vella com els pensaments que feia quan tenia 13/14 anys.

Està ple de poemes, d'històries.

També età ple de tristesa, per desgràcia.

Parla d'un noi que ho veia tot negre, quan paradoxalment tothom el mirava com si emanés llum.

Parla d'un noi que estimava, però que no era estimat.

Parla d'un noi que no tenia esperança en el seu futur.



A casa també tinc una caixa plena de cartes dels meus primers anys a Itàlia.

No hi havia whatsapp. I internet estava començant a florir. En aquella època, la gent encara es comunicava per escrit, i això m'agradava molt.

Tinc moltes cartes de la meva germana, de la meva iaia Antònia, de l'Emma, ​​de la Sonia (a la que trobo a faltar), dels Joseps, de la Lourdes, de la Maria Rosa i d'altres.

Les llegeixo de tant en tant.

Tinc moltes cartes de la meva mare. I algunes del meu pare.

En tinc dues que cada vegada que llegeixo, inevitablement, ploro.


Sempre he intentat crear coses, en comptes de perseguir les coses creades per altres.

No sé per què, però sempre hi ha hagut gent que m'ha vist com algú que transmetia bellesa.


He treballat sempre molt i molt dur. No sé viure d'una altra manera.

Ho segueixo fent. Sense parar mai i a la meva manera.

Als selfies veig moltes arrugues que abans no hi eren. I les ulleres de vegades són gegants.

Però intento somriure, sempre, i transmetre coses boniques.


Sempre he intentat crear coses, en comptes de perseguir les coses creades per altres.

Sempre he escrit, pensat, creat.


I ara?

Escric, penso, creo.

Visc.

I gaudeixo.



11 visualizzazioni

Comments


GPTempDownload (8).jpg

EL PINCHA UVAS

bottom of page