Chiamale se vuoi emozioni (L. Battisti)
Després de la separació dels meus pares, la meva mare se'n va anar a viure a uns 100 km de mi. Venia a visitar-me cada setmana. La darrera imatge que veia, cada vegada, era ella al cotxe plorant desesperadament mentre tornava a casa.
Recordo quan, sent un jove adult, havia de decidir si quedar-me a Itàlia o tornar a casa. Va ser una lluita dura, visceral, entre el Teudis català i el Teudis italià. Vaig dif complicat perquè en cada elecció només veia les renúncies del Teudis que no triava.
Un juny, la meva germana i el meu pare em van dir que la meva mare s'havia posat malalta de càncer. Era el 1999. Vaig plorar. Molt.
En Nicolò i jo estàvem viatjant en bicicleta des de Biarritz fins a Milà. Vam fer una parada d'un dia per descansar a casa de la meva germana. Quan vam continuar, em vaig adonar que no veuria els meus familiars durant molt de temps. Em vaig emocionar. En Nico no es treia les ulleres de sol. Ell també ho estava.
Vaig commoure'm quan l'Anna va fer la seva primera cistella (i única) en un partit de bàsquet. No era el seu esport. Era molt petita. Però li va arribar la pilota, la primera del partit, va llançar i... zas! Va ser un moment molt bonic.
Fa anys vaig anar a passar una nit a la zona d'Alba. El cuiner era molt jove. La seva àvia estava a la cuina amb ell i li explicava què fer. Vaig demanar la bagna cauda. Va ser una sensació única i meravellosa. Se'm van posar els ulls vermells.
Vaig plorar quan el meu pare va morir entre els meus braços. Estava amb la meva tieta. Ella li deia: "buen viaje, hermano". Vaig plorar. Molt.
Vaig plorar d'alegria en acabar alguns maratons o quan vaig arribar al Pas Stelvio en bicicleta.
Amb l'Anna sovint ens mirem quan un de nosaltres s'emociona. Normalment, l'altre també ho està.
Fora del cementiri de la meva mare, després d'haver pedalat més de 1000 km per arribar-hi, vaig rebre una cançó de l'Irene. Va ser un dels moments més intensos dels últims anys.
En Teudis, l'Anna i jo ens vam emocionar quan en un torneig de futbol van guanyar les semifinals. Al final del partit va venir a la xarxa per celebrar-ho tots junts. Va ser bonic.
Vaig plorar llegint "Il Cavallo Rosso" d'Eugenio Corti, pensant en el que certes persones van haver de viure durant la guerra.
He parlat amb persones que van plorar perquè van aprendre a mirar la seva vida amb ulls diferents. Em van dir que va ser un plor com de lliberació.
Recordo un acudit que començava amb la història d'un nen que havia caigut i una senyora gran li deia: "nen, no ploris o se t'hi quedarà la cara lletja".
Ens han inculcat la idea que plorar o emocionar-se és (gairebé) una cosa dolenta, que es fa el ridícul.
Que es fotin!.
Satisfacció, alegria, tristesa, felicitat, meravella, compartir, solitud, decepció, joia... tots hem experimentat emocions!
Que cadascú visqui les seves pròpies emocions amb naturalitat!
Tot és massa interessant.
Tot és massa bonic.
Si les emocions serveixen per buscar el positiu, si serveixen per créixer, benvingudes siguin!
Visca les persones que s'emocionen!
