Diumenge al matí em vaig despertar aviat.
Els sorolls que vénen del pis de dalt sovint em tornen boig.
Pim, pum, pam.
Passos forts. Coses que es mouen. O el pare i la mare cridant-se.
Ni tan sols són les 7.30.
Em quedo al llit una mica. Sense fer res.
I al final m'aixeco, després de practicar una estona el “dolce far niente”.
Obro la cafetera. L'empleno daigua.
Hi poso el cafè, mirant feliç el meu nou dispensador.
Encenc el foc. Hi poso la cafetera a sobre.
I espero.
I aquí, just aquí, és on comencen les primeres preguntes del dia.
Però, per què la gent és tan descurada?
"No us adoneu que és aviat, que és diumenge, i que potser és l'únic dia es pot descansar una mica més?".
"Gruuu gruuu".
El cafè està preparat. L'adoro.
El seu aroma ha omplert la casa.
Esmorço.
Decideixo que és un bon moment per netejar la casa.
"Anna", li pregunta la besàvia fa uns dies.
"Però qui li neteja la casa al pare?".
"Ningú, àvia. Ho fa tot ell".
"Bon home! Quin bon home que és el teu pare".
Ordeno la casa, trec la pols, passo l'aspiradora i netejo el terra amb el producte perfumat.
M'encanta tenir la casa neta.
I ara és hora de decidir què fer amb el dia. "Entrenament de natació? Som-hi, no?"
Preparo la bossa. Agafo el cotxe i me'n vaig.
"Però, prenem un altre cafè?".
Em paro en un bar. I aquí comença la segona part de preguntes.
Una senyora demana davant meu.
"Un cafè, si us plau".
Mentrestant, agafa sucre del dispensador.
"Mmm, aquest no. La bosseta està trencada". N'agafa una altra.
Però què fa amb la bosseta trencada? La tira per evitar la molèstia a una altra persona? O la torna a posar al dispensador com si no hagués passat res?
Observo. Somric. Decideixo que algunes persones no m'agraden.
Em prenc el meu segon cafè. I me'n vaig a la piscina.
I és aquí, aquí, on començarà la tercera part de les preguntes del dia.
Començo a nedar serenament. A cada carril hi ha algú.
Un avi, un adult no gaire en forma, dos nens molt petits que juguen més que neden, i un parell de pares que neden durant el curset dels seus fills petitets.
Tots van molt, molt a poc a poc.
Em fico en un carril lliure.
Al cap d'una estona, una senyora entra al meu carril.
Neda molt a poc a poc. Una mica de braça, amb els braços molt oberts. Una mica de tauleta. I així successivament. Quan arribo al final del carril i ella està parada, no espera que jo passi. Torna a començar exactament davant meu.
Em passo mitja sessió d'entrenament avançant-la i xocant amb els seus braços que envaeixen tot l'espai.
Li pregunto: "T'agradaria que nedéssim tots dos anant i tornant pel mateix costat? Així és com si tinguéssim un carril cadascun". Em respon que no. "Ho sento, no ho puc fer".
Diumenge em vaig emplenar de preguntes: “Els crits del matí, la bosseta de sucre, el carril de la piscina”.
El món és ple de gent poc atenta. Espero que sigui per distracció i despreocupació i no per egoisme o deseducació.
Durant un acte a l'escola una noia no estava bé. Tothom va sortir de la classe. O gairebé. En Teudis petit es va quedar. Es va posar a terra al costat de la noia, la va tapar amb la seva jaqueta i la va distreure fent-li preguntes fins que va arribar la Creu Roja.
L'altra nit vaig entrar a casa després de l'entrenament d'en Jordi. Ell va anar al bany i es va dutxar. I després? Va posar la rentadora amb les coses del futbol i tota la cistella de roba bruta. En Jordi té deu anys.
Després em vaig posar a cuinar i vaig obrir el rentaplats per posar-hi les paelles brutes. Estava buit. L'Anna l'havia buidat i ordenat mentre jo recollia en Jordi a futbol.
Cal poc.
No sempre calen grans gestos.
Només cal obrir els ulls.
Si es fan, el món serà millor.
No cal gaire.
Calla quan sigui necessari o llença la bosseta de sucre pensant en qui vindrà després.
Els petits gestos tenen el poder de canviar-ho tot.
L'amor pels altres ho pot canviar tot.
Les petites coses ens fan feliços.
