Cerca
  • El Pincha Uvas

Vidigulfo - Barcellona 1227 km - El resum

He decidit fer un únic resum de el viatge a Barcelona.

Els que vulguin saber-ho tot bé poden convidar-me a una cervesa i podem xerrar durant hores sobre qualsevol cosa.



  • Si m'alegro d'haver pensat i completat aquesta aventura? És una de les coses més meravelloses que he fet mai. Indescriptiblement bella i profunda.

  • Què m'ha transmès? Emoció, colors, olors, calor, sorpresa, trobades, idiomes, menjar, paisatges, afecte.

  • M'he penedit alguna vegada o he pensat algun cop que no podria acabar? No, mai. Va haver-hi cansament. És clar que sí! Però va ser un viatge fantàstic. Podia parar o accelerar. Podia descansar o pedalar super ràpid. Podia fer una foto o no fer-la. Parlar amb la gent que trobava. O parlar amb mi mateix. Era lliure. Però no estava sol. Més de 70 persones em seguien en el grup de whatsap del viatge.


Cada dia hi havia alguna anècdota, alguna aventura, alguna petita dificultat que calia superar.

He recorregut Itàlia, França i Catalunya en bicicleta. He rodat per asfalt, carrils bici, camins de terra, carreteres de muntanya, herba i sorra.


L'últim dia vaig rebre una cançó que serà la banda sonora del viatge per a mi. Escoltar-la i llegir la lletra em fa recordar-ho tot. És una bogeria que hi hagi gent que pensi en mi mentre l'escolta.

El primer dia vaig dormir amb un ratolí a la meva habitació.


El segon dia vaig patir per pujar a Sestriere i Montgenèvre. Feia moltíssima calor. Però quant vaig gaudir menjant el plat de raviolis casolans per dinar?



El tercer dia vaig pujar el mític Galibier, un amic em va escriure coses commovedores, un ciclista em va empènyer per una pujada per donar-me un cop de mà sense que jo li demanés res. A la nit vaig haver de mendicar un sopar al b&b perquè no vaig trobar cap restaurant/bar obert. Després de 171 km i 2200 metres de desnivell em vaig menjar una llauna de tonyina, un tomàquet, dos formatges i un préssec. Pràcticament res. Anna, Teudis i Jordi em van seguir gairebé en directe tot el viatge, i les videotrucades diàries amb ells van ser fantàstiques.


El quart dia, després d'un super esmorzar, em van penjar al facebook oficial d'un municipi francès, vaig creuar un canyon paradisíac, vaig dinar a casa d'un ciclista anomenat Vincent amb el qual vam pedalar junts durant dues hores, vaig veure quilòmetres de camps de lavanda, vaig alimentar a una guineu i vaig arribar a l'històric Mont Ventoux, on uns ciclistes em van fer fotos sorpresos per la meva aventura, i desde on vaig baixar amb 5 graus de temperatura pensant que em moriria de fred.


El cinquè dia vaig fer un cafè a Avinyó, vaig veure una corrida de toros a una plaça, vaig dinar una meravellosa crep salada en un poble remot, vaig arribar fins al mar, vaig fotografiar cavalls salvatges a la Camarga, em vaig divertir pedalant molt fort de nit en un carril bici. Vaig dormir en un b&b bastant estrany.




El sisè dia vaig pedalar un tros amb un noi algerià que em va explicar la seva vida, em van oferir droga al lloc on vaig dinar, vaig trobar una carretera tancada que em va fer allargar la ruta uns 20 km, vaig punxar una roda enmig d'un pantà indescriptible. Vaig veure llocs meravellosos.

I al vespre, uff quantes emocions, el meu amic Carles va pintar escrits d'ànim per terra a l'inici del Coll de Banyuls. La meva família m'esperava al cim. Durant la pujada, en la foscor, en un moment donat vaig veure una torxa al mig de la muntanya. La meva família m'estava esperant i em saludava amb la llum. Tots cridàvem d'alegria. Al cim del port havien omplert els arbres de globus, la carretera de missatges i havien fet un cartell gegant que deia "Benvingut a casa". Feia dos anys que no els veia per Covid. Calfreds i pell de gallina. Fins i tot ara mentre escric. El meu nebot de 7 anys va fer els últims 10 km amb mi, de nit, en la seva nova bicicleta. Pedalava orgullós de si mateix i del seu oncle.


El setè dia vaig sortir per a l'última etapa. Vaig esmorzar amb l'Emma. Preciós. I em van acompanyar per sorpresa en Josep, la Lourdes amb els seus fills i la Maria Rosa. Ho van fer seguint la meva posició des del grup de WhatsApp. Ja havíem planejat veure'ns en els dies següents, però volien abraçar-me en persona durant l'última etapa. També vaig menjar amb el meu cosí a Girona. Va ser tot molt commovedor.


En aquesta última etapa vaig visitar als meus pares al cementiri. El meu pare a Figueres. La meva mare a Sant Hilari Sacalm, el seu poble natal. Vaig allargar la ruta uns 70 km i 1300 m d'altitud per a acomiadar-me d'ells. Vaig plorar amb ells. I molt.

Va ser commovedor acabar aquesta experiència saludant-los i donant les gràcies.


Vaig arribar a les 00:30 a Barcelona.

Feliç. Molt feliç. I la meva tieta em va rebre amb una abraçada maternal.


Els límits solen estar dins del nostre cap.

He escalat muntanyes gegants. He muntat en bicicleta durant moltes hores i molts quilòmetres.

He vist paisatges, he conegut gent, he menjat coses noves. He parlat molts idiomes.

He recorregut el camí un metre rere l'altre, al meu ritme, amb una perspectiva positiva i constructiva, i he arribat a tot arreu.

El cap posa els límits. O els fa avançar.

He canviat.

He entès moltes coses.

Estava sol. Però em vaig sentir estimat d'una manera que poques vegades havia sentit abans.

Mou el teu límit cap a més amunt.

Segueix el teu somni. Sol o en companyia.

Però no et tallis les ales. Obre-les. I vola.

La bellesa t'espera. Tot és possible.


Ja estic pensant en dos pròxims viatges.

Quan vius i veus coses boniques no les vols perdre. I cal poder tornar a viure-les





21 visualizzazioni

EL
PINCHA UVAS