Catifa vermella.
Flash i fotos.
Vídeos a les xarxes socials.
Empleats a l'estil 'Yes man' per fer carrera.
"La fi justifica els mitjans".
El dopatge a les carreres d'aficionats.
Estem construint un món basat en els "likes".
Ara està de moda el “jo, jo, jo i jo”.
Molts esforços tenen com a únic objectiu “buscar el protagonisme”.
El contingut s'està perdent.
Les aparences guanyen.
Qui avança? No el millor, sino el que sap ser al moment just al lloc adequat.
Sovint a ningú importa que faltin competències.
Com es mesura l'autorealització? Amb els "m'agrada" rebuts online.
Com ens relacionem amb la gent? "Sóc amic teu només si en puc treure profit".
L'espontaneïtat ha estat substituïda per la teatralitat.
Que bonic va ser quan el teu pare et va ensenyar a anar amb bicicleta? Recordes la seva forma desinteressada d'ajudar-te? I recordes la sensació de seguretat que et donava quan t'aguantava per ajudar-te a mantenir l'equilibri? Recordes quan vas aconseguir pedalar sense ajuda, ell va explotar d'alegria i tu vas somriure radiant de felicitat?
Recordes com va ser de bonic quan vas aprendre a nedar i algú va posar la seva mà sota el teu cos intentant no aguantar-te massa (per no evitar el teu esforç) o massa poc (per evitar que t'ofeguessis)?
I t'adones que bé que et sents quan fas alguna cosa sense que t'ho demanin o sense explicar-ho a ningú?
Un company de classe no es troba bé? Li ofereixes les teves galetes, gairebé en secret.
Ets un nen, has trencat la joguina del teu amic i et sents malament per això? L'endemà et gastes els teus diners, li compres un joc nou i li deixes al seu pupitre sense dir res.
"Quan arribis a casa de la feina vine a casa meva. He fet la salsa de carn i n'he guardat una part per a tu".
Te'n vas a la muntanya i és hora de descansar? ."Té, amic meu. També he portat xocolata per a tu".
Que bonic és quan fas alguna cosa sense dir-ho a ningú?
La llum de l'escala de l'edifici s'ha fos? Canvies la bombeta quan no et veu ningú .
Algú fa alguna cosa malament? Li dius directament. No cal que ho escriguis al grup de whatsapp perquè tots ho sàpiguen.
No són els likes, les copes que es guanyen o les promocions a l'empresa el que fa que les coses siguin reals.
Les experiències que ens fan sentir bé són en llocs privats.
El corredor amateur que es dopa per guanyar carreres segur que tindrà una profunda tristesa al fons cor.
L'adolescent que presumeix de tenir molts "likes" sentirà una solitud desarmant al seu interior.
El pare que pensa més en la seva carrera que en el bé dels seus fills es trobarà en un moment de la seva vida on se n'arrepentirà amargament. I mai no podrà tornar enrere.
La vida és dins dels detalls.
La felicitat és dins de les petites coses.
La vida és a les carícies que rebem.
La vida és dins de l'atenció que donem.
La vida és dins dels fills que et demanen (sense vergonya) que els facis un petó quan surts de casa.
La vida és com cuides la teva dona o el teu marit. Sense que sigui una obligació. Ho fas només per amor.
La vida està en els afectes donats o rebuts fins i tot per una persona que trobes al tren i no veuràs mai més.
On és la nostra "catifa vermella"?
En ser-hi pels que ho necessiten, sense haver de fer-ho necessàriament de forma explícita.
És en notar quan algú pensa en nostaltres, sense necessitat de dir-ho a cap xarxa social.
Sempre m'ha agradat aquesta fotografia de fa anys.
Descriu tot el que m'agradaria viure.
Descriu millor que jo tot el que voldria transmetre.
"Jordi, sóc en Teudis, el teu germà.
Acabes de néixer. Ets petit.
No em veus, però sóc aquí sota per agafar-te si caus.
No cal que em vegis.
Jo sóc aquí. Jo sempre seré aquí".
Punt.
Després de mots anys, en Jordi, en Teudis i l'Anna viuen l'un per a l'altre com en aquesta foto.
Jo vull aprendre d'ells.
Aquesta foto és una meravellosa catifa vermella.
