L'home està fet d'hàbits.
Un s'acostuma a menjar el que cuina cada dia.
T'acostumes a la manera de vestir.
Agafes sempre el mateix trajecte per anar a la feina.
Truques sempre el mateix tècnic: mecànic, perruquer, metge, lampista, etc.
Si surts, sempre vas als mateixos restaurants amb els mateixos amics.
A una certa edat és difícil sortir de la closca.
A una certa edat, algunes persones no volen trencar els esquemes.
A una certa edat, alguns no són capaços de fer-ho, potser perquè mai no ho han fet.
Som al món per deixar una bona empremta.
I, sobretot, gaudir del temps i de les oportunitats que se'ns brinda.
Però no pots veure la llum si tens els ulls tancats, el cor apagat i l'energia en standby.
Jo vull ser sacsejat, commogut, reactivat, sorprès i electritzat.
Una bona oportunitat per fer-ho és la visita d'algú.
Has de pensar a organitzar algunes visites turístiques, menjar coses bones i fer algunes activitats per estar junts.
Et veus obligat a acceptar idees o propostes que potser no hauries imaginat.
Cal obrir els braços de bat a bat a les coses diferents.
I així és com canvia la vida.
Quelcom bonic pot passar si et fa prendre una bifurcació diferent de l'habitual.
La vida et sorprendrà.
I així, abraçant, acollint i seguint, acabem a l'exposició de Bansky a Milà.
Conec Bansky.
Qui no ha vist alguna de les seves obres?
Però caram, quin espectacle!
Hauria estat allà durant hores.
Cada obra explica el món.
Cada obra et qüestiona, et fa pensar, et colpeja al cor.
Tots, joves i grans, anàvem mirant amb la boca ben oberta i plena de sorpresa.
Em vaig sentir viu i petit alhora.
Com es pot parlar de tantes coses en cada quadre?
La vida, la política, l'injustícia, l'amor, els contrastos, els pensaments, els colors, la lluita.
Cal deixar-se sacsejar.
Cal mirar. I obrir els ulls i els braços.
I, sobretot, saps què NO has de fer?
Censurar.
Sovint els que són diferents a tu et poden ensenyar coses bones.
No tallis amb algú que es vesteix de forma estranya, que no entens com parla, que té els cabells tenyits, que dibuixa coses incomprensibles o que té passions que et semblen una bogeria.
En aquesta persona hi ha probablement un món inexplorat però infinitament ric.
A qui importa si es passa de la ratlla.
A qui importa si té els cabells verds i porta collarets extranys.
Aquesta persona és un tresor fantàstic!
Metafòricament, tenim dos camins:
Ser qui va esborrar l'obra d'art de Bansky per desfigurar una paret;
Ser els que la van treure de la paret i la van posar en un gran escenari perquè tothom la veiés.
A quantes persones esborres per ser diferents?
Un conegut que es vesteix amb una vella samarreta rosa?
Un paio amb una cua al cap?
Un amic que cuina coses extranyes?
L'estranger que demana ajuda al semàfor?
Els nois que coneixes per casualitat i que viuen a una comunitat de recuperació?
Em pregunto si és més estrany portar una vida sense color només per no sortir de les normes, o si és més estrany intentar ser un mateix sense preocupar-se de “el que diran”.
Al llarg dels anys m'han dit:
"No prenguis cafè amb aquest col·lega. Al jefe no li agrada. Que et vegin amb ell et farà quedar malament".
"No, no et vesteixis així. Si vols fer carrera has de venir amb traje i corbata cada dia".
I mil coses més.
Normes, "políticament correcte", codi de vestimenta, etc.
En paraules, tots som oberts i servicials.
Però a la realitat?
De vegades sóc un rígid. Sé que ho sóc.
Però fa anys me'n vaig adonar.
I juro que des que intento obrir bé els braços i el cor, el món ha adquirit colors inesperats.
Gràcies, Bansky.
Tant de bo pogués captar els matisos que captes tu.
I tant de bo tots poguéssim estimar allò que ens treu del camí habitual.
