Casa (cat)

T'ha passat mai que reconeixes una olor que et fa pensar en algú per qui ho hauries donat tot?

Una vegada vaig sentir algú que duia la crema de mans que feia servir la meva mare.

Va ser un viatge increïble. Em vaig trobar al seu costat mentre regava les plantes. Alhora la veia mirant-me mentre jugava a futbol. I al mateix temps la veia quan em deia adéu per tornar a casa seva.

No he tornat a sentir mai més aquella olor.

Si torna a passar, en compraré un pot immediatament.

T'ha passat mai que tastes un menjar que et transporta a algun lloc?

Fa anys dirigia un restaurant, en una de les meves moltes vides. Organitzava molts esdeveniments. Un d’ells era el sopar espanyol amb música en viu. Una companyia de flamenc cantava i ballava. El sopar era a base de paella, embotits i formatges que m’enviava el meu amic Josep des de la carnisseria dels seus pares. Entre les peces de carn hi havia la butifarra. Feia anys que no en menjava. La primera vegada que ho vaig tornar a fer... wow!

Vaig tornar a ser nen, adolescent i jove, en un sol instant.

El meu cap va tornar a Navàs, Calaf, Calella i Figueres, en un sol instant.

Els meus ulls van veure el meu pare, la meva mare, la meva germana i els meus amics, en un sol instant.

Gràcies a un tros de carn catalana, vaig reviure un tros de la meva vida.

En un sol instant.

T'ha passat mai que sents una olor que portava una persona que estimaves?

A casa tinc dos flascons de perfum.

El primer flascó té almenys 24 anys. Quan el meu pare va morir, el llunyà 2001, el vaig agafar de casa seva. S’està evaporant. En queda poc. Un parell de cops l’any obro el tap i n’oloro el contingut. És un acte ràpid, fugaç, gairebé d’amagat. He de tancar ràpidament el tap. Aquell perfum ha de durar per sempre.

El segon flascó és una còpia del primer. Però és nou.

Els meus fills saben que m’agrada recordar l’olor del meu pare. Ells em miren, m’escolten. Fa uns anys van ajuntar alguns diners seus i em van comprar un perfum nou, idèntic a l’original.

Volien que pogués fer reviure el meu pare en qualsevol moment.

Era el meu pare. Era el seu avi, que no van poder conèixer.

T'ha passat mai que reps una abraçada on et sents acollit?

Una vegada vaig fer teràpia amb una psicòloga.

A la primera sessió em va explicar el seu mètode i em va preguntar:

"Et pots imaginar un (teu) lloc segur on et sentis acollit?"

"Sí, em ve al cap quan veig la meva germana després de molt temps, i ens abracem fort, sense dir res."

Hi ha abraçades que et fan sentir bé. Et porten a un lloc segur. Et porten a una trobada, una benvinguda o un comiat.

Hi ha abraçades que diuen "t’estimo!", "on eres?", "quin goig veure’t", "t’he trobat a faltar", "queda’t aquí" i molt més.

Hi ha abraçades que ho diuen tot. Sense necessitat de dir res.

Passar deu dies amb els tres raigs de sol a la meva Catalunya provoca tot això dins meu.

Sabors, olors, abraçades, trobades.

La terra atrau.

El cor batega.

Sempre i a tot arreu.

Quina sort poder tornar a casa de tant en tant.

Gràcies, fills meus, per seguir-me sempre.