Cadascú de nosaltres fa coses.
En general, tothom espera poder fer les coses que li agraden.
O almenys tothom espera que les que ens agraden siguin més que les altres.
Cadascú de nosaltres intenta fer les dues coses bé.
Les que ens agraden.
I les que no ens agraden.
A mi m'agraden moltes coses.
Hi ha dies en què penso que són masses.
I d'altres que semblen molt poques.
Sens dubte, m'agradaria que els dies duressin moltes més hores per poder fer-ne encara més.
En algunes coses realment sóc un nerd, un entusiasta, una persona curiosa.
Digue'm com vulguis.
Sovint m'apassionen coses noves. Però sense abandonar mai les velles.
Les passions s'acumulen. Per sort.
L'experiència creix. Per sort.
L'edat augmenta. Jo diria, potser, per "casum l'olla".
Darrere de cada passió, de cada trobada, de cada camí, de cada projecte, sempre hi ha persones.
Elles creen "la bellesa".
El que és "bell" és el que ajuda a fer que les meves passions no siguin un fi en si mateixes. Sinó que siguin útils per al món.
Va passar quan amb alguns amics vam organitzar durant molts anys el Happening dels Joves a Pavia, una gran festa que durava tres dies però per a la qual treballàvem tot l'any.
Va passar a l'institut quan vam organitzar festes per recaptar fons pel viatge de final de curs.
Va passar a la universitat quan vam ajudar el nostre amic Sergio, que va quedar en cadira de rodes després d'una caiguda al mar.
“La bellesa” és quan una de les teves accions commou, promou, sensibilitza.
Ha passat moltes, moltes vegades a les nostres vides.
Hi ha moltes maneres de descriure "la bellesa". Ningú no pot descriure completament el que és.
La bellesa és una cosa que atrau, que comunica, que encisa.
El que és "bell" és quan la filla d'un amic diu: "què bonic seria tenir un pare com el teu amic Teudis". No sé què la noia va captar de mi durant el sopar. Però sapiguent el comentari que va fer, crec que és bo.
El que és "bell" és quan un amic et diu: "Teudis, tal com ets, moriràs jove encara que tinguis 80 anys". Ho considero un gran compliment.
El que és "bell" és quan un amic de 50 anys et diu "t'envejo perquè sempre estàs inventant coses per fer amb els teus fills. Jo no en sóc capaç. Ho intento, però el meu fill prefereix veure la televisió o jugar als videojocs".
Tot pot tenir diferents declinacions.
Hi ha moltes maneres de veure cada esdeveniment.
Podria descriure la meva vida de mil maneres.
Si volgués, si veiés el got mig buit, podria explicar-te la de manera que poguessis plorar de tristesa.
Si volgués, si veiés el got mig ple, podria explicar-te-la de manera que et sentissis orgullós i m'apreciessis molt.
Tot depèn de com cada persona vulgui afrontar el que li passa.
No, això no és del tot correcte.
Depèn molt de com es vulgui veure el que està passant.
Allò que canvia és una mirada, és un desig, és una curiositat.
I després, el camí, una part te la trobes i una altra part te la construeixes tu.
Em porto bé amb els meus fills?
Sí, molt.
Però la relació no és cap regal. És una cosa bonica perquè la construïm cada dia.
Els petits detalls són els que es converteixen en gegants a llarg termini.
El got mig ple, o el got mig buit.
Tots hem experimentat coses que ningú més no podrà entendre mai.
Tu decideixes com jutjar els que ja ha passat.
Tu decideixes com viure les coses que vindran.
De tu. De tu depèn de tu com afrontar el camí.
Mentrestant, nosaltres ens inventem jocs quan plou.
Començant al mateix lloc de la casa (desordenada), amb els ulls embenats, qui és el primer que aconsegueix obrir la porta dels garatges?
Passem el temps, riem junts i la relació creix.
I tu, metafòricament, què vols fer quan plogui?
