Mes d'abril de 2018.

Visc en una casa nova. Fa cinc mesos que hi dormo.

"Teudis, què pots fer de nou, constructiu i positiu per a tu mateix?"

Fusteria? Fet! A poc a poc he construït un taller al garatge.

"I després? Què més? Què t'ha agradat sempre però mai has desenvolupat"?

Vaig pensar immediatament en escriure!

Escriure sempre m'ha agradat.

Tinc una llibreta plena de pensaments que escrivia de jove.

Està plena de poemes.

Són poemes grisos, tristos, plens de boira. Són poemes foscos.

També tinc una caixa plena fins a dalt de cartes escrites amb amics i familiars durant els meus primers anys a Itàlia.

Són cartes plenes de nostàlgia i esperança. Són cartes plenes de passat i futur.

Són cartes plenes d'emocions i desitjos.

"I doncs, Teudis, on vols escriure?", em vaig preguntar.

A xarxes socials? Naaaa.

En fulls de paper? Naaaa.

"I en un blog?".

Està passat de moda.

No busca likes (tot i que admeto que m'agrada quan m'expliquen les emocions provocades pels posts).

És una eina contracorrent on no es pot fer "skip" o "scroll down". Si t'interessa, has de parar-te uns minuts per llegir.

Un blog ho trobo perfecte!

Compro el domini, aprenc a fer pàgines web i finalment escric el primer article https://www.elpinchauvas.com/post/jo-yo-me-io

És curt. Curtíssim!

Però ja hi ha dues coses essencials que sempre faran de fil conductor: les preguntes sobre qui sóc jo i la certesa que "els meus tres rajos de sol" ho il·luminen tot.

En aquests 6 anys he escrit 198 articles (en italià), és a dir, 33 articles a l'any, i gairebé 3 articles al mes.

Són moltíssims!

L'escriptura és com l'art. Cada vegada permet veure colors nous, idees diferents, sensacions ocultes o gustos nous.

De tant en tant llegeixo articles antics i hi veig coses de mi que no havia entès.

Quan això passa és molt interessant.

Els articles m'han fet plorar, alegrar-me, intrigar-me, estimar, odiar, créixer, aprendre o explicar.

Els articles han fet viure les mateixes sensacions a molts de vosaltres.

En aquests anys he rebut missatges de desacord, preocupació o emoció. Alguns de vosaltres m'heu explicat que heu plorat d'emoció perquè llegint heu pensat en el vostre camí, els vostres records i la vostra vida. Què bonic, no?

Fa sis anys vaig pensar: "escriure no haurà de ser mai una obligació".

Començo a tenir la barba blanca i la cara plena d'arrugues. El meu cos comença a sentir el cansament d'un ritme de vida "força frenètic".

Però una cosa la tinc sempre molt clara.

No ens han de moure les obligacions ni les imposicions.

Hem de perseguir els desitjos, les alegries, les esperances, els somnis.

Les ganes de viure ens han de fer buscar sempre les coses boniques!

Si algun dia em canso d'escriure, tancaré el blog.

Però per ara estic feliç amb aquests 6 anys de pensaments compartits.

Espero que el meu cor no s'assequi i busqui sempre emplenar-se "de coses boniques".

Espero que els meus ulls segueixin veient moltes coses.

Espero que el cap m'ajudi a seguir escrivint durant molts anys més.

Feliços 6 anys, estimat Pinchauvas! Felicitats!

No deixis d'estimular la meva curiositat!