Quaranta-set.

Quatre, set.

Aquests són els anys que han passat des del dia que vaig néixer.

Aquests són els anys que faig avui.

Aquesta xifra és molt important per a mi.

És un aniversari realment especial.

Molt més que d'altres.

La meva mare es deia Anna.

Un tumor se la va endur fa molts anys.

Mentre estava malalta ens va dir que "jo ja he fet el que havia de fer".

Ja no tenia estímuls. Potser ja no tenia desitjos per a ella mateixa.

Per a ella la parada final havia arribat. Stop. Punt i final.

No li agradava que fos així... però li anava bé que fos així.

La meva mare va morir el 10 de desembre de 1999.

Tenia 47 anys.

L’edat que faig jo avui.

El dia que va morir, jo tenia 21 anys.

Sempre m’he preguntat com em sentiria el dia que en complís 47.

Caram, aquell dia és avui.

I caram, sé molt bé com em sento.

Tinc la barba blanca. Ja no és negra com abans.

Veig sortir arrugues al voltant dels ulls que mai havia vist abans.

La pell dels braços ja no és elàstica ni llisa com la de fa un temps.

Sovint parlo del passat, i faig servir paraules que fan somriure els més joves.

Treballo amb nois que encara no havien nascut quan jo ja havia viscut mil vides.

I probablement, ja he viscut més anys dels que viuré.

Si el dia que va morir la meva mare m’hagués demanat com m’imaginava als 47 anys, hauria descrit una vida diferent.

Crec que també m’hauria imaginat a mi d’una altra manera.

Però saps què?

Jo no podré mai dir: "jo ja he fet el que havia de fer".

Tinc 47 anys.

Hi he arribat lluitant, superant entrebancs.

He treballat molt per ser aquí.

M'esforço molt per ser aquí, així.

Tinc tres raigs de sol que il·luminen cada cop més el camí.

De vegades enlluernen. Emeten una llum poderosa.

Tinc la millor vida que podria tenir.

Fa molts anys que penso que cal gaudir cada instant, cada oportunitat.

Fa molts anys que lluito per perseguir somnis i superar fites que imaginava inabastables.

Fa molts anys que treballo a l’ombra per poder viure a la llum.

Cada dia és especial. Ho sé.

Però des d’avui, cada dia serà un do, un regal.

Cada dia serà una oportunitat que la meva mare no va poder tenir.

Viuré pels meus fills.

Viuré per mi.

I viuré per ella.

Gràcies, mama.

Ara en tinc 47, com els que tenies tu.

T’enyoro.

Però jo encara vull córrer, besar, cridar, abraçar, somriure, crear, destruir, equivocar-me, encertar-la, suar, dormir, beure, educar, construir, recordar, olorar, assaborir, tocar, llegir, escriure, acollir, ajudar, conèixer, pedalejar, nedar, descansar, estimar, esperar, buscar, imaginar, somiar, perseguir, esperar, créixer.

Encara ho desitjo tot.Vull viure.

Veig el futur i el cap no para mai quiet.

Hi veig amics, idees, pensaments, projectes, persones, desitjos.

Veig el futur. I no puc esperar per viure’l.

És tot preciós.

No hi ha temps a perdre.

No sabem quant ens en serà donat.

Gaudim-nos tots.

Gaudim de tot.

Estimem la bellesa.

Busquem la llum.

I somriguem. La vida és bella.

No ho oblidem mai.

Quaranta-set. 47.

Per molts anys per a mi.