Volar

"Papa, dissabte puc anar a...?"

"És clar! Digues-me a quina hora et vinc a buscar."

Sovint responc abans que em donin més detalls.

Ells saben que estic content si surten.

Ells saben que ja tenen el meu "sí" per endavant.

Tenir amics és un gran regal. És un obsequi.

L’amistat s’ha de cultivar.

I nosaltres, els adults, hem de ser una eina perquè els nostres fills trobin el seu camí.

Hi ha pares que tenen altres criteris.

"No, avui no surts. Ja vas sortir ahir."

"No, anar en tren és perillós."

"No, perquè conec els teus amics ni els seus pares."

El món és bonic perquè "tants caps, tants barrets".

Però jo tinc un altre criteri.

Jo confio en els meus fills.

Confio que al tren seguiran les normes de "prevenció" que han après anant en tren durant anys.

Confio perquè estic segur que triaran els amics correctes. Si no és així, tindran decepcions. No passa res. Tots n’hem tingut. Formen part del camí.

I també estic segur que alguna vegada faran alguna cosa que no s’ha de fer! I benvingut sigui! Tots ho hem fet!

L'Anna i en Teudis són un espectacle.

S’organitzen amb els trens o amb els amics.

Jo els porto a l’estació i, de tant en tant, els vaig a recollir ves a saber on quan és tard.

És com ha de ser! A mi m’agrada fer-ho.

Hi ha moments en què em converteixo en un fenomen de l’organització i de fer encaixar-ho tot.

Fer-ho tot sembla impossible. Però sempre ens en sortim.

A la nit, els nois tenen la tasca de parar taula, desparar-la i endreçar-ho tot després de sopar. No cal dir-los-ho.

Normalment cuino jo. De tant en tant també ho vol fer en Jordi. Ho prepara tot sol, sense ajuda.

Hi ha algunes vegades (poques) en què pot passar que després de sopar hagi d’anar a recollir els nois d’algun lloc.

L’última vegada es jugava el derbi de Milà. Era diumenge.

En Teudis i l'Anna estaven a Pavia junts, amb els amics.

En Jordi i jo vam veure el partit a casa.

Durant la primera part estàvem emocionats i actius. Cridàvem com bojos.

Després del descans, el cansament ens va vèncer.

Es sent el xiulet final. Partit acabat. He de marxar.

"Jordi, vols venir a recollir els teus germans a Pavia?"

"No, papa, estic cansat. Me’n vaig al llit."

I aquí ve la part millor...

Ens llevem d’hora i deixem les tasses de l’esmorzar a la pica.

És aviat. No tenim ganes de buidar el rentaplats.

Passa el dia i torno a casa mort de cansanci.

He de buidar el rentaplats, però quan l’obro, amb sorpresa, descobreixo que està completament buit.

Somric amb orgull.

"Jordi, ahir vas buidar el rentaplats?"

"Sí, papa, abans d’anar a dormir, mentre tu estaves recollint els germans."

"Ah papa, també et vaig ordenat l’escriptori i la motxilla."

Els meus fills s’estan fent grans.

Cadascú col·labora a la seva manera.

Els grans es tornen independents.

En Jordi (11 anys) ho fa ajudant amb coses que altres nois de la seva edat ni tan sols noten.

Espero que puguin adonar-se de com són d’independents.

Espero que puguin adonar-se de com són d’afortunats.

Quan siguin grans, molts caminaran.

Ells tres volaran.

Ells tres ja estan volant.