Estem a finals del 2018.
"Què en penseu si ens apuntem a la Cursa Milà-Sanremo?". Són 304 km.
Comencem a pensar-hi. Comencem a imaginar.
La idea provoca, espanta, intriga una mica.
La idea sembla una mica boja.
Al febrer del 2019 la vida va aturar el projecte.
Jo tenia moltes ganes de fer la meva primera cursa en bicicleta.
Vaig triar un randonne de 100 km que començava des de Milà.
El meu amic Max me va intentar convèncer mil vegades que no m'hi apuntés.
"Teudis, en competicions d'aquest tipus hi ha molta gent que no sap anar ambi bici. Teudis, realment, no t'ho creuràs, és perillós. estigues atent".
Estava molt preocupat.
La nit anterior em va enviar un missatge molt llarg amb tots els "trucs" que cal adoptar en aquest tipus d'esdeveniments.
Malauradament, tot el que va descriure va passar.
En Max tenia raó en tot.
Ara, quan parla, callo, escolto i aprenc.
Aquell dia vaig tenir accident greu per culpa d’un imbècil.
Només puc donar les gràcies al cel i al casc de qualitat que portava (que m’havia donat en Max).
El projecte Sanremo es va tenir que ajornar.
Uns mesos més tard, tot i que no estava recuperat del tot, em vaig adonar que el cap i el cos volien tornar a pujar a la bici.
Vaig caure. I em tocava tornar-me a aixecar. No seria ni la primera ni l'última vegada.
Pero el projecte Sanremo hauria d'esperar molt més temps.
El món estava en un lockdown global.
Mentrestant, ens entrenàvem. Ens coneixem cada vegada millor. Pedalàvem hores i hores junts.
Jo, en Paolo, en Max i en Matteo. De tant en tant també ens entrenàvem amb en Luca o en Claudio.
Tenim constància i perseverància.
Millorem.
Notar-ho és molt bonic.
Hem anat a la Ligúria, Penice, Oropa, vall d’Imagna, Zambla, Oltrepò i mil llocs més.
hem viscut junts crisis de fam, entraments, punxades de rodes. Però també moltes alegries.
No és només ens entrenem junts. Creixem junts.
I el projecte Milá-Sanremo?
Han passat gairebé tres anys des del començament.
I ahir, 26 de juny de 2021, ho vam fer.
Va ser meravellós.
La grip va deixar Paolo a casa seva. El vam trobar a faltar molt.
Vam viure calor, converses i bells paisatges.
Vam viure junts un cable d’engranatges trencat i una visita al mecànic.
Vam viure una "pájara" meva a la parada dels 212 km.
"Teudis, has arribat fins aquí. No has de demostrar res a ningú".
"Nois, deixeu-me descansar un moment. I hi tornem. No puc dir als meus fills que no ho he aconseguit".
Vaig dir a mi mateix que acabaria per ells. I així ho vaig fer.
Què vaig aprendre ahir?
Que el ciclisme és un esport de merda. Siguem sincers.
Que l'esport és una meravellosa escola de vida.
Que Itàlia és meravellosa.
Que la constància i el sacrifici mouen els límits fins a l'infinit.
Per què ho sé? Perquè fa anys de tant en tant anava en bicicleta a treballar.
Éren 23 km i arribava totalment mort.
Ahir vaig pedalar 281km.
Però, què vaig aprendere realment?
Que en aquesta dura vida no som absolutament res si vivim sols.
És compartint la vida que ens sentim bé. Els amics són un tresor preciós.
Jo voldria poder tenir els meus amics sempre al meu costat.
Amb ells, la vida té un gust millor.
Que a la vida, si tens problemes, algú sempre apareix i diu:
"No puc pedalar per tu però puc posar-me a davant i t'arribarà menys aire a la teva cara. Posat una estona darrera meu. Et cansaràs menys".
Quan ens ajuden no sempre ens n'adonem. És molt bonic quan passa.
Que si pensem en les persones que ens estimem, no hi ha límits.
Quan estava en mig de la "pájara" van ser els meus tres rajos de sol els que em van fer trobar la meva força.
Amics.
En Max i en Matteo, que ahir eren amb mi.
En Paolo, que estava amb mi encara que no hi fos físicament.
I els altres. Ells saben bé qui són.
Amb els amics arribes a objectius increïbles.
Amb els amics no hi ha límits.
Sols no som res.
Els amics són un regal preciós.
I ho sento, sobretot per ells, perquè torno a tenir el cap ple d’aventures noves.
Comments