Una cadira més

Trobo a faltar aquella presència a les grades, que s'asseia lluny dels altres pares per mirar tranquil·lament el meu partit.
Trobo a faltar pujar al cotxe i parlar del resultat, dels esquemes, de la meva actuació i de com havíem jugat de bé o de malament.
Trobo a faltar falsificar les notes i les faltes d'assistència a l'escola perquè estava aterrit que descobrissis que era un desastre i que, molts dies, em quedava dormint a casa per entrar a classe després del pati.
Trobo a faltar mirar la tele amb tu i sentir una vergonya terrible perquè em volies acariciar la mà.
Trobo a faltar dinar mentre tots dos llegíem el diari.
Trobo a faltar anar a dinar fora amb tu cada diumenge.
Trobo a faltar els teus llargs silencis, que tant mal em feien quan consideraves que estava fent alguna cosa malament.
Trobo a faltar sentir el despertador amb Catalunya Ràdio de fons, des del bany, perquè tu ja t'estaves preparant per anar a treballar.
Trobo a faltar que em renyessis perquè no havia fet els deures.
Trobo a faltar demanar-te permís per anar a ballar, sabent que em faries mil preguntes per saber qui vindria amb mi.
Trobo a faltartornar a casa completament borratxo, pensant que ja series al llit, i trobar-te al menjador mirant la tele.
Trobo a faltar saber que volies venir a veure'm per sorpresa a la travessia del port de Barcelona, però que la malaltia no t'ho va permetre.
Trobo a faltar aquell moment en què et vas acomiadar de mi i de l'Esther i el trobo a faltar perquè tu encara estaves amb nosaltres.
Trobo a faltar la teva companyia silenciosa es va morir la mama.
Trobo a faltar aquella mirada trista teva mentre, durant el dinar, acariciaves el recordatori del funeral de l'abuelo.
Trobo a faltar tornar de l'escola i saltar pel carrer perquè em veiessis des de la finestra de la teva oficina.
Trobo a faltar poder-te portar la llista dels tiquets de les despeses del meu primer any a Itàlia i veure la teva sorpresa en descobrir com havia estat de curós amb els diners que em permetien viure aquí.
Trobo a faltar la teva mirada d'orgull quan, per primera vegada, a l'Happy Bar del carrer Grossich, algú et va dir que jo parlava un italià perfecte.
Trobo a faltar tornar a casa amb el tren Salvador Dalí i venir a esmorzar amb tu després de dotze hores de viatge nocturn.
Trobo a faltar veure't anar a treballar amb el teu vestit elegant.
Trobo a faltar saber que les veïnes de l'escala et deien «el guapo».
Trobo a faltar anar a veure un munt de partits amb tu i mirar el Barça a TV3.
Trobo a faltar que m'acompanyessis al metge perquè tenia tos seca, al·lèrgia o un lligament encreuat trencat.
Trobo a faltar mirar les teves fotografies de jove i veure-m'hi reflectit.
Trobo a faltar que la gent em digui que som iguals.
Tant de bo fossis aquí.
Tant de bo poguessis parlar amb l'Anna, el Teudis i el Jordi. T'agradarien molt.
Tant de bo et pogués abraçar.
Tant de bo em pogués tornar a sentir avergonyit perquè dos homes adults s'intercanvien un petó amb una tendresa infinita.
Tant de bo et pogués demanar consell.
Tant de bo pogués agafar el telèfon i trucar-te, encara que només fos per dir-te que estic bé.
Tant de bo fossis present en el meu dia a dia.
Des de ahir ja 25 anys que ja no hi ets.
Només voldria poder dir:
«Nois, poseu una cadira més a taula. Avui ve l'avi a dinar».





Commenti