Nostàlgia

He estat a casa, a Catalunya.
He passat vuit dies als llocs on vaig créixer.
Feia un any i mig que no hi tornava.
He fet moltes coses. He vist molta gent i he fet encara més especial el meu lloc preferit del món.
Però la nostàlgia d'alguns fragments de la nostra història sempre ens retorna a allò que ens ha estat estimat.
És com quan mengem un plat especial que ens transporta a un món que ja no existeix. Fa anys em va passar menjant una botifarra. Va ser un viatge surrealista i, tanmateix, tot semblava real.
És com quan sents l'olor de la crema que feia servir la teva mare per hidratar les mans que t'acompanyaven a l'escola, les mateixes mans que estrenyies fort quan tenies por.
La nostàlgia, per a mi, és una bona amiga.
«Teudis, què et sembla si dilluns anem a visitar Navàs i Calaf?»
«Seria fantàstic! Fa tant de temps que no hi vaig que ni ho recordo, potser gairebé de tota la vida».
La meva germana decideix fer-me un regal: un dia per passar-lo junts, revivint els nostres records. Viatgem durant un parell d'hores per arribar a Navàs, el poble on vaig néixer. El camí ens porta a prop del lloc on està enterrada la meva mare.
Els primers records ens fan aturar al bar de Coll de Ravell. És allà on ella havia treballat com a responsable de sala. Només entrar-hi, em torna tot al cap: ella corrent amb el restaurant ple de gent o omplint les ampolles d'oli i de vinagre per al servei de l'endemà. Era una cambrera meravellosa.
A Navàs visitem el carrer on vivíem, que entre el 1978 i el 1982 ni tan sols estava asfaltat. Darrere de casa nostra hi havia camps de blat de moro. Ara hi ha altres cases i asfalt pertot arreu. Truquem a la porta de la casa on vivíem. No respon ningú. Després truquem a la porta dels veïns. La meva germana reconeix un cognom. Ens obre una senyora gran: té l'edat que tindria avui la meva mare.
«Però tu ets l'Anna?»«No, soc l'Esther, la filla de l'Anna».
«Caram, quants anys han passat! Aleshores tu ets... vaja, tu ets aquell trapella que ens feia tornar boges. Sempre anaves amb bicicleta, tot i que eres petit, i baixaves de la vorera a tota velocitat per obligar-nos a aixecar-nos de les cadires».
Somriu. Està contenta de veure'ns.
Reconec el camí que fèiem per anar a l'escola, la plaça amb els arbres i molts altres detalls. És com fer un salt al passat.
Anem al Jensy, un bar molt famós quan hi vivíem. Fa anys que és tancat.
Després anem a la meva antiga llar d'infants, que era a l'Ametlla de Merola, una coneguda colònia industrial de la qual no conservava cap record.
Després anem a Calaf, on vam viure del 1982 al 1986. Abans, però, ens aturem a dinar al Lleó, un restaurant on anàvem amb els avis i que avui sembla enyorar el seu passat gloriós.
«Esther, és una bogeria! Mira la paret de la plaça on jugàvem a futbol. Encara hi ha la porteria dibuixada. Com pot ser, quaranta anys després d'haver marxat?».
No t'ho creuràs, però aquell senyal encara hi és, en una paret de maons de la plaça Alta Segarra. Impressionant!
Entrem a l'antiga escola i la meva germana descobreix que jugava a bàsquet amb la germana del conserge. Visitem els llocs on fèiem teatre i dibuix, el bar de la plaça i la piscina on jo vaig aprendre a nedar i ella feia d'ajudant d'instructora. La recordàvem immensa.
Després anem a fer una visita sorpresa al Manolo i la Teresa, amics dels nostres pares amb qui encara m'escric de tant en tant. Estan emocionats. Ella plora. És bonic tornar-los a veure.
«Esther, més o menys per aquí feia judo. Havia arribat a ser cinturó blanc i taronja».
«No, Teudis, era uns quants carrers més enllà».
Vam parlar dels nostres pares, que trobem molt a faltar. Avui serien dos avis a qui m'agradaria tant poder abraçar.
«Mama, vens a veure els teus nets?». «Papa, em dones un consell?».
M'agradaria que fossin aquí.
Quina meravella, aquests dos dies! Vam parlar durant hores. Ens vam dedicar temps, només per a nosaltres. Sense excuses ni condicions.
No cal tenir gaire coses. Només cal tenir ganes de saber valorar allò
que és important.
Allò que realment compta no es compra amb una targeta de crèdit.
Dedicar-se (i dedicar) temps és una d'aquestes coses, oi?





Commenti