Coneixes la història de la papallona que bat les ales en una part del món, i amb el seu moviment provoca un tornado a l’altra banda del món?
Nosaltres som papallones.
Jo sóc una papallona.
Tu, encara que no t'ho creguis, ets una papallona.
Per què?
Perquè les accions que fem avui poden provocar que alguna cosa passi demà. Aquí a prop. O a l'altra banda del món.
Les nostres accions, encara que no ens ho creguem, poden canviar per bé (o per mal) la realitat de qui ens troba.
Vols una frase encara més complexa? Les nostres accions poden canviar a qui troba aquells que ens troben. I crear cadenes infinites.
L'altre dia vaig fer una publicació a Instagram.
Algú va respon
Fa nou anys, era el director d'un gran restaurant en un Outlet del nord d'Itàlia.
Era una situació molt complexa.
Els propietaris era una multinacional amb seu al Regne Unit que no permetia tenir una gestió professional del local.
Un dels empleats que vaig haver de contractar és la persona que va escriure el missatge.
Era un home adult. Devia tenir l'edat que tinc jo ara.
S'havia reinventat després d'haver treballat en una fàbrica tota la vida.
L'empresa havia fet fallida. Maleïda crisi!
Ell havia de mantenir la família. Tenia dona i filles.
Em va cridar l'atenció. A ell sempre li havia agradat cuinar per als amics.
En comptes de deprimir-se i omplir-se de tristesa queixant-se de tot, va decidir intentar convertir-se en cuiner.
Sempre tenia un somriure a la cara. Sempre ajudava tothom, fins i tot els joves acabats de contractar.
A mi m'agrada la gent així. M'agrada la gent que reacciona davant les desgràcies.
No sé què vaig fer per ell. No sé per què té aquest bon record de mi i per què, després de nou anys, m'escriu aquests missatges.
En aquell temps, jo vivia un dels moments més durs de la meva vida. Poc després començaria el meu camí com a home separat.
I, tot i això, alguna cosa bona li vaig transmetre.
Quan el meu pare va morir, vam rebre molts comentaris de gent que ens deia: "Tu no ho saps, però ens va ajudar molt". Va ser papallona.
La meva mare no tenia un rol públic. Potser no va tenir tants contactes com el meu pare. Però el seu exemple encara educa el meu dia a dia. Va ser papallona.
El meu fill Teudis va ajudar una noia que es va trobar malament a l'escola. Tots els seus companys van marxar. Ell es va quedar allà. A mantenir-la desperta. A fer-li preguntes per distreure-la per esperar els serveis d'emergència. A fer-li companyia. Ell va ser papallona.
L'Anna va ajudar una persona al tren. No es trobava bé. Va ser papallona.
En Jordi va ajudar anant expressament a veure el Milan amb el seu oncle, tot i que ell és de l'Inter. Saps que a l'oncle li fa il·lusió. Va ser papallona.
Nosaltres batem les ales. Cada instant.
No sabem què provocarà això.
No sabem si serà avui. O si serà d'aquí a molts anys.
Als 19 anys em vaig tatuar una papallona al turmell. Testificava que començava a volar lliure pel meu compte, finalment. Ara ja no la tinc.
Però he entès el veritable significat de les papallones. I no és només la sensació de llibertat.
Podem intentar batre les ales perquè passin coses boniques. O no.
Cal decidir.
Jo sé què he escollit.
I tu?
Comments