Cerca
  • El Pincha Uvas

Som allò que fem

A tothom li agraden les persones actives.


He après de molta gent. No parlo només d'influencers o famosos.

Parlo dels que ens ensenyen alguna cosa sense saber-ho.


  • Estimo el Walter, el senyor de la neteja del lloc on treballo. M'agradaria ser com ell.

  • Estimo la Marina del bar, que recorda les preferències de centenars de persones i sempre em demostra una estimació que potser no em mereixio.

  • Estimo en Max, per la manera com cuida de molts de nosaltres sense adonar-se'n.

  • Estimo el Paolo, perquè hi és.

  • Estimo l'Emma, ​​perquè il.lumina desde que teníem 14 anys.

  • Estimo el Luca, perquè ha decidit no rendir-se i segueix endavant per trobar el seu propi camí.

  • Estimo el Josep, perquè és un geni encara que no vulgui que ningú se n'adoni.

  • Estimo el Stefano, perquè m'ensenya molt.

Estimo a moltes altres persones.


M'encanta la gent senzilla.

Que viu "en el simple". Però que sempre busca “el més enllà”.


Al llarg dels anys he intentat educar-me a observar, comprendre i aprendre.

Parlo molt menys que abans (encara que no ho sembli).

Però miro molt.

I escolto més.

I creixo. Ho espero.


A algunes persones cal arrossegar-les.

Altres "estiren del carro".

Jo no sé a quin grup pertanyo.

Però estic convençut d'una cosa: qui s'atura està perdut.


El diumenge vaig córrer la Marató de Milà.

Vaig aconseguir un dels objectius que volia assolir.

Vaig poder fer-ho amb Teudis (físicament present) i amb l'Anna i el Jordi al cor (a casa amb Covid tot i que estan bé).


La foto de la nostra arribada és realment bonica.

Per emmarcar.

Per ser recordada de manera imborrable.



Però aquesta foto no explica tota la història.

Només se'n pot veure una part.

Perquè l'experiència d'ahir tingui un valor real, cal recordar allò que la va fer possible: el desig, el viatge, la suor, els sacrificis, les renúncies, les metes, el dolor, les alegries, les expectatives i els esforços.


Per mi, que ho he viscut tot, mirar-la tenint en compte el camí que em va portar fins allà fa que aquesta foto sigui la millor de la història.

És única!


Ningú ens regalarà res.

Ningú no ens ha de donar res.

Perquè la bellesa hi sigui, hem de moure'ns nosaltres.

Perquè els somnis es facin realitat, hem de crear les condicions perquè puguin passar.


Res no passa per casualitat.

I no. No estem sols en aquest món.

Ningú no ho està.

Jo no ho estic.


Sense els amics i els fills, no passaria res:

  • Com en Nicolò i l'Amedeo. Els records junts romandran amb nosaltres mentre visquem.

  • Com l'Anna, en Teudis i en Jordi, els meus tres raigs de sol, que m'han donat energia tant espiritualment com pedalant al meu costat amb les seves bicis.

  • Com en Fabri , Tiziano, Roberto, Ilaria o en Marcio que de vegades s'han unit a les meves sessions d'entrenament.

  • Com la Raissa o l'Elisa, de Lotta Italiana Lotta Tumori, amb qui vam organitzar l'iniciativa d'ajuda als malalts de càncer amb dificultats econòmiques, que va recaptar 2.500 euros.

  • Com el grup "Resilience Team", sempre present, amb el que ara tornaré a pedalar.


Si els somnis ens fossin simplement regalats, no serien tan bonics.

Merèixer-los fa que tot sigui especial.

Sempre pensem que el que fem és només per a nosaltres.

Que potser ningú no està mirant.

Però en realitat som de (i per) el món.

Nosaltres aprenem mentre mirem.

Però altres ens miren a nosaltres.

Crec que es diu seqüela.


No som el que diem.

Som allò que fem.



Aquí en teniu la prova:

- Jordi (9 anys)

Aquest va ser el seu primer comentari després de saber que era positiu: "Caram, i com pot ser que hagi d'estar confinat? Jo volia esperar el papa a l'arribada de la marató....."


- Teudis (13)

M'abraça amb força. Està orgullós del seu pare.


- Anna (15)

M'envia aquest missatge:

(De totes maneres vull que sàpigues che estic orgullosa de tu, perquè encara que tinguis dolors o tinguis que superar obstacles no et rendeixes mai. T'estimo )


No calen més paraules.

La vida és tota aquí.

17 visualizzazioni

EL
PINCHA UVAS