El març del 2018 vaig escriure una llista de "100 coses a fer abans de no aconseguir-ho" (tot i que al final eren menys...).
Hi havia coses com:
"Fer-me un tatuatge al colze"
"Córrer una altra marató"
"Crear una web/blog per parlar dels clauers i bricolatge" (que després va evolucionar en el que és ara)
"Convertir-me en ultramaratonià"
"Anar fins a Barcelona en bicicleta"
"Fer la Via Francigena"
En vaig escriure moltes més. I he aconseguit complir-les gairebé totes.
Una línia que havia quedat incompleta, deia: "Escriure la meva història."
Durant anys, moltes persones em van suggerir d’escriure la meva història, inclosos els meus fills.
No sabia per on començar ni què explicar.
Durant anys vaig tenir un buit d'inspiració. Fins i tot pensava que mai seria capaç de fer-ho. Però, de cop i volta, uns mesos abans de Nadal... pam!
Vaig entendre com es podia estructurar, vaig veure clarament quin podia ser el fil conductor.
Em vaig asseure davant del teclat, i els meus dits es movien sols. Era com si una entitat externa em guiés i decidís què escriure i com fer-ho.
És estrany, però finalment ho vaig fer.
Vaig escriure el meu primer llibre, explicant-me, narrant les moltes vides viscudes en una sola.
El títol el vaig decidir fa un any i mig quan vaig preguntar a unes persones:
"Si haguéssiu de resumir la vostra vida en un eslògan o en el títol d'una pel·lícula, quin seria?"
Després de respondre'm, inevitablement, em van preguntar:
"I tu?"
Vaig respondre directe, d’una tirada, sense pensar-m’ho: "Sempre es pot renéixer."
Mai havia reflexionat sobre una frase que pogués resumir la meva vida, però aquella resposta immediata em va fer entendre que el títol ja havia nascut.
Quan vaig començar a escriure em vaig preguntar:
"Val la pena?","a qui pot interessar la meva història?", "qui voldria gastar diners per llegir el meu camí?".
Encara ho penso una mica. De vegades continuo preguntant-m’ho.
Durant molts anys vaig voler deixar escrit el que havia viscut. O almenys una part, perquè és impossible explicar-ho tot. I a més, és just guardar-se alguna cosa per a un mateix.
El desig hi era, però la inspiració no.
Quan va arribar, em vaig omplir d'emocions.
Escrivint vaig viure moltes emocions:
Vaig reviure moments durs.
Em vaig emocionar recordant persones que m’havien ajudat.
Vaig sentir nostàlgia per la manca dels meus pares.
Vaig somriure retrobant moments feliços.
Escriure em va permetre mirar enrere, reorganitzar peces del trencaclosques i unir alguns fragments de cor que s'havien quedat trencats i sols.
Aquest llibre ha posat ordre i m'ha fet sentir orgullós. M'ha fet entendre que, malgrat tot, res no està perdut i sempre hi ha alguna cosa bona per a nosaltres.
Publicar-lo, ara que ho he fet, em fa una mica de por. La gent em veurà per dins. Em llegirà. Mirarà el meu cor.
Ho admeto, em tremolen una mica les cames.
Però estic feliç.
Perquè escrivint he pres consciència del camí recorregut.
Perquè els meus fills podran conèixer millor el seu pare i, espero, entendre que a la vida sempre es pot trobar el costat positiu, passi el que passi.
I, qui sap, perquè potser, podria ser útil per a qui el llegeixi.
Seria bonic, si després d'haver llegit el llibre, algú pogués dir:
"Jo no em rendeixo. Sempre es pot renéixer."
PS: l'estic traduint en català per publicar-lo a Amazon.es
Comments