La meva mare va morir el 1999.
El meu pare va morir el 2001.
Jo era un nen.
He crescut construint i reconstruint-me.
He viscut set vides. Com els gats.
La meva mare era el "cor".
A casa representava el sentit de la família, l’amor, la dolçor, l’atenció, l’abraçada.
Llàstima que des dels meus 14 anys visqués lluny de mi.
I després se’n va anar per sempre massa aviat per poder aprendere més d’ella.
Jo estimava el meu pare.
I odiava el meu pare.
Sentia amor i odi. Com passa a molta gent.
Fora de casa era un home amb un carisma gegantí. Era una presència.
Era un referent allà on anava.
Dins de les parets de la casa transmetia pressió, expectació, rigidesa, serietat, silenci.
Però m'hauria matat per ell.
Tot el que vivim, que ens passa, que superem, ens fa ser el que som.
Tot el vivim té una part bona.
A vegades la veurem només si cerquem profundament.
El nostre cor, si no veu mai la bellesa, s’assecarà lentament.
El cor, si el reguem, bategarà millor.
La bondat (la bellesa) sempre hi és, fins i tot si el paisatge sembla totalment negre.
És absurd. És inesperat. Potser no em creieu. Però és així.
He afrontat mil batalles.
De petit, d’adolescent i d’adult.
Qui em coneix bé ho sap.
I des que he pogut rascar bé la superfície, sempre he trobat alguna cosa bona per a mi.
Fins i tot en absència de llum. Fins i tot quan lluitava per respirar o vivia en apnea!
No cal viure com si tot fos òbvi o descomptat.
Tot és un regal.
Tot s’ha de mirar, aprofundir, viure.
Res és així perquè "sempre ha estat així".
No hem de dir mai "això existeix perquè sempre ha existit".
Odio aquestes frases (de merda) cada vegada que les sento.
Penso molt sovint en no pensar que les coses "son òbvies".
El 20 de desembre hauria estat l’aniversari del meu pare. No li vaig poder donar un petó.
I tampoc podré cel.lebrar res amb la meva mare.
M’agradaria que poguessin veure com sóc.
M’agradaria rebre una abraçada. Fer petar la xerrada.
M’agradaria que sabessin com penso i què faig.
M'agradaria que veiessin com "sóc pare dels meus tres raigs de sol".
I m’agradaria que poguessin estar molt amb ells.
No doneu res per descomptat.
No ho facis tu que està llegint aquest article.
Et toca fer un Nadal a distància? Cap problema. N’hi haurà mil més!
Tens un pare que no entens? Intenta mirar-te "des de fora". Com en Patrick Swayze a Ghost. I trobaràs la clau.
El teu pare t'estima. M'hi jugo tot el que tinc. Probablement no ho sap dir. No sap com fer-ho. Al meu pare li passava.
Ajuda'l tu!
Tens una mare?
Tens una germana amb la qual no parlaves en molt de temps? Truca-la!
Tens un marit o una dona?
Tens fills?
No s’ha de donar res per descomptat. RES!
No esperis a no tenir una cosa per dir "caram, com la trobo a faltar!".
El moment adequat per activar-te no era ahir. No serà demà.
El moment adequat per reconèixer el que tens és "ARA" !!
Ara, mentre llegeixes aquesta article, pensa en el que tens, encara que fer-ho sigui cansat. I dóna les gràcies.
Ves a veure els qui t'estimes i abraça'ls. Fes petons. O video-truca'ls i digue'ls-hi.
M'agradaria dir-li al meu pare que l'estimo, però sé que ho sabia.
Voldria donar les gràcies a la meva mare per haver-me deixat la seva dolçor i senzillesa.
M'agradaria. Però no puc fer-ho.
Amb la meva germana, vam aprendre a dir-nos coses que mai no hauríem dit abans.
No renunciïs als afectes.
Fer un esforç. Mira la bellesa que t'envolta.
No hi ha distància, pandèmia ni dificultat que pugui assecar un cor que està sempre humit.
Si cal, fes el primer pas.
L’orgull és un mal amic!
A ningú li importa el que la vida et va donar fins ahir.
Mira el que tens avui.
Corre darrere de la bellesa que vols aconseguir.
Lluita pels teus somnis.
I no t'esperis fins demà.
Ara. El teu moment és ara!
T'estimo papa.
T'estimo mama.
