Mesurar-se

Recordo que vam créixer pensant que les mesures perfectes per a una dona eren 90-60-90. Les models havien de ser perfectes, i encaixar en aquests números.

Era com si una sola característica definís tota la resta.

Jo em mesurava en quilos. Em va crear traumes no pas petits.

Segons les taules estàndard hi ha hagut anys en què he resultat obès.

Encara ara que tinc 47 anys estic amb sobrepès per a l’OMS.

Alguns es mesuren en Euros.

Si en tens molts et consideren una persona amb èxit.

Si en tens pocs, no.

Altres es mesuren en propietats, amants, rellotges, empreses o marques de roba.

Cadascú jutja a si mateix i als altres segons els seus propis paràmetres.

A mi últimament m’agrada pensar en les experiències.

Aquest estiu ens hauríem pogut mesurar en quilòmetres, en països o en fronteres.

De quilòmetres n’hem fet 2.700.

De països n’hem visitat cinc: Itàlia, Eslovènia, Sèrbia, Bòsnia, Croàcia.

De fronteres n’hem travessat moltes.

Penso que també ens podríem mesurar en experiències, en vida.

Hem dormit a l’aparcament del cementiri de Gorizia, sota el diluvi universal a l’aparcament d’un supermercat a Croàcia i sota una calor boja a Sèrbia.

Hem menjat plats típics a cada país.

Hem visitat llocs de culte ortodoxos, musulmans i catòlics.

Hem estat a Medjugorje a Bòsnia, però també en una catedral ortodoxa meravellosament bonica a Belgrad.

Hem travessat la Drina i reviviscut períodes foscos de la guerra dels Balcans.

Em vist els boscos del Parc Nacional del Tara.

Hem fet “amistat” amb dos germans que gestionaven un aparcament amb normes “paral·leles” a Sarajevo, que a més d’oferir-nos droga, van protegir la nostra autocaravana, es van oferir a comprar-nos targetes SIM i ens van deixar fer servir el wifi del seu restaurant i omplir el dipòsit d’aigua potable.

Hem viscut l’experiència de veure com l’autocaravana relliscava en una pujada que ens havia de portar a la pista de bob dels Jocs Olímpics de Sarajevo 1984 i d'ajudar-nos a aturar els cotxes i sortir-ne sans i estalvis.

Ens hem fet ajudar per tot un grup de bombers a Sibenik que ens van indicar el camí correcte fent servir un anglès perfecte.

Hem jugat a futbol a les aturades, trepitjat un eriçó a Croàcia o saltat d’un patinet d’aigua amb dibuixos de la Peppa Pig.

Hem fet un esmorzar inoblidable a Mostar.

Hem cantat Giorgia, Olly i una colla de raper italians dels quals no recordo el nom.

Hem estès un llençol a la vora d’un llac a les fosques i hem mirat les estrelles més de dues hores mentre parlàvem de tot.

Hem corregut vora el mar, a Belgrad i fins i tot acabat una mitja marató al pont d’un riu bosnià on hem conegut els fills petits d’un exfutbolista de grans equips de la sèrie A italiana.

No sé quina és la unitat de mesura correcta. No crec que n’hi hagi una de sola.

I si ens mesuréssim també en rialles, dormides, paisatges o xerrades?

Bé, no ho sé.

Només sé que regalar-nos experiències ens fa sentir bé.

Sempre és bonic.