Manolo García (cat)

Tots els dies de la meva vida escolto Catalunya Ràdio.

Em recorda aquells temps en què el meu pare es llevava per anar a treballar i posava la ràdio a un volum altíssim.

Quan vivia a Figueres, em despertava amb les notícies de successos o de política. O bé sabia de seguida els resultats dels partits de la nit anterior.

Entrava al lavabo i saludava el meu pare. Estava envoltat d’un núvol de fum dels cigarrets Ducados.

Eren altres temps, es fumava sempre i a tot arreu.

Ha passat una vida des de llavors. O cent vides.

Encara escolto Catalunya Ràdio, tot i que visc a Itàlia.

Em serveix per mantenir la llengua, seguir vinculat a la terra i estar al dia tant com puc.

M’entreno. M’entreno força.

I sovint porto els auriculars posats.

Tothom pensarà que escolto música a 160 pulsacions per minut per concentrar-me o anar més ràpid.

No, no és així.

Normalment escolto programes esportius de nit i el cap de setmana, programes amb entrevistes.

Dissabte al matí vaig escoltar "El Suplement".

Entrevistaven el meu estimat Manolo García, cantant d’El Último de la Fila.

És un músic que vaig escoltar moltíssim a finals dels 90.

Les seves cançons van ser la banda sonora de tota una generació.

Manolo García ara té gairebé 70 anys. Ja no és el jove d’abans.

L’entrevista va ser molt bonica.

Una frase em va quedar gravada al cap:

"Jo només tinc una vida, no en tinc quaranta."

Jo estava a la zona de Como.

Pedalava.

Tornava de Lugano, a Suïssa.

I anava pensant: “Estic d’acord amb tu, Manolo. Jo he viscut mil vides. Però només en tinc una.”

Sóc moltes vides, però totes dins d’una sola.

Pedalava i pensava.

Pensava i pedalava.

Després vaig nedar al llac de Pusiano, al qual tinc molt d’afecte. I la frase ressonava dins el meu cap a cada braçada.

Vaig passar el cap de setmana amb la furgoneta camper.

Volia respirar.

M’agrada la vida “a la meva manera”, amb la camper.

Vaig anar a un bar a prop del llac. Quan sóc allà, sempre hi vaig.

A una taula hi havia una parella. Ell tenia els ulls plorosos. Ella, una mirada dura. Crec que s’estaven deixant.

A una altra taula, un senyor va demanar un gelat a la cambrera de manera molt mal educada. Quan em va servir a mi, em vaig disculpar per aquell home, a qui mai coneixeré.

Jo no vull viure així, trist o enfadat.

Vull mirar el llac i després anar-hi a nedar amb la meva boia groga, perquè és tan bonic que és obligatori llençar-s’hi.

Vull estar dins la meva camper, que no té cap luxe, i dir: “Sóc al paradís.”

Vull cuinar pasta i una truita de carbassó. I després dormir en un aparcament perdut, vés a saber on.

Vull llevar-me, agafar la bici, i esforçar-me per arribar a un cim que em regalarà un paisatge espectacular.

Vull encendre l’ordinador sobre la vella taula de fusta, connectar-me a l’inverter i treballar per construir o transmetre alguna cosa bonica, mentre per la finestra veig un llac o una muntanya.

Potser sóc banal.

Potser sóc utòpic.

Potser sóc poc realista.

Però no vull veure el got mig ple ni mig buit.

El vull omplir de coses boniques.

Tens raó, Manolo. “Nunca el tiempo es perdido”, com ens feies cantar.

Només tenim una vida, no quaranta.

I jo, aquesta única vida, no la vull llençar.

Aquesta única vida, la vull omplir de veritat.