Malpensa (cat)

Som a 15 d’octubre. Soc a Malpensa. Me’n vaig uns dies a Catalunya.
Estic a punt de pujar per les escales mecàniques de l’aeroport. M’espero per deixar pujar més còmodament una senyora que porta una maleta molt grossa. Quan se n’adona, m’ho agraeix.
La zona dels bars és plena de gom a gom. «Em puc asseure a la vostra taula?». Uns desconeguts accepten de bon grat compartir taula.
Dues noies espanyoles demanen l’esmorzar al bar fent un esforç per parlar en italià. Som a Milà. La cambrera somriu, contenta.
Durant les maniobres d’enlairament, una nena crida desesperadament perquè voldria tenir el pare al costat. Seu entre un desconegut i la seva mare. El pare és tres files més enrere. El desconegut entén la situació, s’aixeca de seguida i ofereix el seu seient al pare. L’hoste de cabina no el renya; al contrari, li fa un gest d’aprovació.
Un senyor amb un sobrepès important demana una extensió per al cinturó de seguretat. No deu ser una petició fàcil de fer. L’hostessa li dona amb una delicadesa i una discreció extraordinàries.
Un senyor va al lavabo. Li costa obrir la porta, però al final n’entén el mecanisme. Al cap d’una estona, una noia prova d’entrar-hi, però es rendeix. Es pensa que la porta està espatllada. El senyor veu què passa, s’aixeca, s’acosta a la noia i li diu: «Perdona, estira fort la maneta i ja veuràs com s’obre». La noia ho aconsegueix. Quan torna al seu seient, regala un somriure a qui l’ha ajudada.
Un dels hostes de cabina és nou, molt jove. El company que l’acompanya i l’ajuda a aprendre ho fa amb amabilitat, gairebé amb afecte. Fa goig veure aquesta escena.
Som a l’altura correcte de viatge. Els llums vermells dels cinturons es tornen verds. Ja ens podem aixecar. Una senyora sud-americana s’acosta a tres persones assegudes davant meu. S’ajunten per poder estar una estona plegades. Xerren i riuen com si fossin grans amigues.
Una àvia juga a cartes al mòbil amb la seva neta. La manté entretinguda i la distreu durant tot el viatge.
Vivim mirant-nos la punta de les sabates.
Sempre anem estressats.
Fem scroll amb el mòbil de manera obsessiva.
Organitzem els nostres dies amb uns horaris calculats gairebé científicament per aconseguir fer-ho tot.
Som uns activistes permanents de la multitasking.
Quin pal!
I si aixequéssim la mirada i ens adonéssim dels gestos de bondat que passen al nostre voltant?
I si, potser, també provéssim de ser nosaltres qui els protagonitzem?
Qui sap, potser aquests gestos no passen només a Malpensa.
Qui sap, potser podríem córrer molt menys i arribar molt més lluny.




Commenti